Mundo Obrero Estado Español

MÓN OBRER

6 mesures contra la precarietat laboral (i els seus responsables)

La precarietat, el model laboral del capitalisme espanyol imposat pels governs del PP i PSOE, està sent el motor de lluita i organització de sectors de la classe treballadora. Algunes propostes per acabar amb ella.

Federico Grom

Barcelona

Jueves 8 de febrero | 11:39

Encara que es recuperessin els guanys patronals a nivells pre-crisis, no ha estat així amb altres indicadors que afecten a la vida de les majories com els salaris, l’atur i la qualitat de l’ocupació.

A sis anys de la reforma laboral del govern del PP, sortiran als carrers la plataforma NO + PRECARIETAT en més de 22 ciutats de l’Estat espanyol. Diferents sectors de treballadors i treballadores en situació de precarietat o que vénen protagonitzant lluites o processos d’autoorganització, col·lectius socials, sindicats alternatius i organitzacions d’esquerra, s’han adherit a aquesta plataforma. La indignació de milions que viuen en la pobresa comença a mostrar el seu múscul en l’Estat espanyol a través de processos de lluita i organització.

L’Estat espanyol està al capdavant de les xifres europees de pobresa i precarietat, no solament com una de les conseqüències de la crisi, sinó com un dels motors de la recuperació tan festejada.

El programa de el “mal menor” sostingut per les direccions burocràtiques dels sindicats majoritaris és un còmplice necessari en la brutal reculada de drets que sofreix la nostra classe.

És necessari oposar-li clarament un programa que doni resposta a les necessitats de les immenses majories sense titubejar a l’hora de fer-ho en detriment dels guanys multimilionaris de la minoria capitalista. Algunes propostes per debatre i reflexionar sobre aquest tema.

1) Igual treball Igual salari

Igualtat salarial entre homes i dones. Prohibició de les taules salarials “b”, del frau dels contractes temporals, les ETTs, els falsos autònoms, les externalizaciones, les contractistes i subcontractistes així com tots els mecanismes de precarizació del treball. Ja n’hi ha prou de beques i contractes en pràctiques per a la joventut. S’ha de passar a plantilla permanent de tots els treballadors ja sigui en el sector públic o privat. Remunicipalització dels serveis públics.

2) Impostos progressius a les grans fortunes per finançar “el salari indirecte”: educació i sanitat

Avui paguen menys postos els qui més tenen. Fins i tot molts no paguen, o bé perquè evadeixen amb total impunitat o bé perquè estan exempts com l’església, una de les majors propietàries de tot l’Estat. Fins i tot la pròpia banca va ser “auxiliada” amb diners públics que no pretenen retornar ni l’hi pretenen reclamar, i que van passar a augmentar el deute públic i els seus interessos. Al mateix temps s’ha aprofitat la crisi per desmantellar tot un seguit de conquestes socials com la sanitat i l’educació. Per això, la lluita per serveis públics gratuïts, de qualitat i de caràcter universal, finançats sobre la base del no pagament del deute il·legítim i l’augment progressiu d’impostos a les grans fortunes és una qüestió de vital importància per combatre la precarietat.

3) Ja n’hi ha prou de secrets contra els treballadors. Obertura dels llibres de comptabilitat

Sempre s’al·leguen “pèrdues” per atacar les condicions dels treballadors, augmentar els ritmes de treball i desfer-se de nosaltres com a material descartable. Un veritable xantatge emparant-se en el secret industrial i comercial, mitjançant el qual amaguen els seus veritables guanys. Converteixen així a l’economia en una timba en la qual “la banca sempre guanya”.

4) Expropiació per l’Estat sense pagament de tota empresa que tanqui o acomiadi sota control dels seus treballadors

Ara bé, si oberts els llibres de comptabilitat les empreses tenen efectivament pèrdues, és pels mals negocis dels capitalistes i no per responsabilitat dels seus treballadors, als quals se’ls ha de garantir els mitjans de subsistència. L’Estat ha d’expropiar aquestes empreses i garantir la seva continuïtat posant la seva producció al servei de les necessitats socials, mentre els treballadors porten endavant la seva gestió.

5) Repartiment de les hores de treball sense rebaixa salarial Treballar menys, treballar tots!

Tota la riquesa social és creada pel treball. És per això que la batalla lliurada pels temps de treball i els seus ritmes és ben antiga. Per a la patronal significa augmentar els seus guanys. Per a la classe treballadora significa la seva vida mateixa. Per això la reducció de la jornada laboral és una demanda de profunda tradició en la història del moviment obrer internacional.

Els enormes salts en els processos de robotització i automatització de la producció i el comerç, que han portat un augment extraordinari de la productivitat del treball, no s’han reflectit en un descens de les hores de treball. Per contra, mentre aquests processos generen ingents guanys per a uns pocs, s’accentua la creació d’una massa d’aturats permanent, una pressió a la baixa dels salaris i l’extensió del treball submergit.

Repartir les hores de treball entre totes les mans disponibles sense afectar el salari. La reducció de la jornada, per exemple, a 6 hores de treball i el topall d’una setmana laboral de 5 dies, sense rebaixa salarial i amb un salari que concordi amb les necessitats de la vida, permetria la creació de centenars de milers de llocs de treball en tots els sectors.

6) Expropiació dels habitatges buits

Centenars de milers de famílies van perdre el seu habitatge durant la crisi, i aquesta qüestió segueix sent un dels problemes més aguts entre les famílies treballadores. Un altre dels trets distintius de la precarietat que envolta tots els aspectes essencials de la vida. Per combatre aquesta situació és necessària l’expropiació de tots els pisos buits en mans de la banca i els especuladors per a la creació d’un parc públic d’habitatges accessibles que representin un petit percentatge d’un salari. El que serviria per combatre la gentrificació que expulsa cap a la perifèria als sectors amb pocs recursos i donar una solució radical a aquest problema.

Unitat dels treballadors per a lluitar

La consecució d’un programa d’aquest tipus no serà fruit d’una negociació amb les patronals sinó d’una dura batalla, com ha estat sempre que la classe treballadora han conquistat o defensat efectivament algun dret.

Per a això és necessari desenvolupar la més àmplia unitat d’acció als centres de treball posant els nostres interessos més elementals com a classe per sobre de les diferències d’aparells sindicals. És de vital importància que els treballadors amb millors condicions i més organització prenguin la defensa dels sectors més precaris, -la joventut, les dones i les persones immigrants- com si d’ells mateixos es tractés. I les organitzacions sindicals, que vénen fa dècades no només signant EROs, sinó abandonant a aquests sectors, han de posar-se mans a l’obra en la seva organització.

Per això accions com les plantejades per al proper 10F per la plataforma “No + precarietat”, són un aspecte rellevant a 6 anys de la implementació d’aquesta durant els quals la burocràcia sindical ha mantingut un silenci criminal.

Mobilitzacions com la del proper dissabte han de servir com a primera pedra per engegar un veritable moviment organitzat que aixequi un pla de lluita comuna, més enllà de sigles sindicals, sectors o interessos corporativistes.






Temas relacionados

En Català   /   Mundo Obrero Estado Español   /   Precariedad laboral   /   CCOO   /   UGT   /   Burocracia sindical   /   Desigualdad

Comentarios

DEJAR COMENTARIO