Política Estado Español

SANTIAGO LUPE, DIRIGENT DEL CRT

“A l’Estat espanyol l’esquerra revolucionària ha de trencar amb la mesquinesa i el rutinarisme”

Entrevistem a Santiago Lupe, dirigent del CRT i director de Izquierda Diario, sobre la crida publicada per CRT respecte al fracàs del neorreformisme i la necessitat de donar passos per construir una esquerra anticapitalista i revolucionària a l'Estat espanyol.

Lunes 12 de febrero | 09:09

Fa uns dies el Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT) ha fet pública una crida per obrir el debat sobre la construcció d’una esquerra anticapitalista i revolucionària a l’Estat espanyol. Podries explicar a les i els lectors d’Esquerra Diari en què es fonamenta la vostra proposta?

La proposta que fem des del CRT té un fonament objectiu en dos sentits. D’una banda, considerem que la crisi orgànica que se li va obrir al Règim del 78 d’ençà el 15M roman oberta. Quan parlem de “crisi orgànica” ens referim a una crisi de conjunt –econòmica, política i social- produïda per la crisi del neoliberalisme a nivell mundial i que ha fet cruixir la forma en que aquesta “gran empresa” de la classe dominant havia adquirit a l’Estat espanyol, el Règim del 78. Utilitzem aquesta categoria del revolucionari italià Antonio Gramsci per ser la que més s’ajusta a la situació, ja que malgrat estar enmig d’una crisi generalitzada la lluita de classes encara no és el que preval com a tendència generalitzada, encara que la crisi orgànica planteja aquesta perspectiva.

La profunda crisi de representació ha deixat un cuatripartidisme encara inestable, el model autonòmic ha quedat qüestionat amb l’emergència de la qüestió catalana i la profunda crisi social ha deixat a milions de treballadors, especialment els més joves, completament divorciats del règim nascut de la Transició. A la vegada, estem enmig d’un intent de restauració conservadora del Règim que impulsen el PP, el PSOE, Cs i la Corona, partint de l’escalada repressiva a Catalunya.

D’altra banda, aquesta crisi ha donat grans processos de mobilització, com el cicle que es va obrir amb el moviment dels indignats, passant per les vagues generals, lluites dures en el moviment obrer i les Marxes de la Dignitat, fins a l’ascens electoral de Podemos, o més recentment el moviment català. No obstant això, el rol de les mediacions polítiques i sindicals han servit per portar-les a atzucacs i desviaments electorals. Entre aquestes mediacions no solament hi ha la burocràcia sindical, clau per mantenir al moviment obrer fora d’escena i perpetuar la divisió de les files de la classe treballadora, o la direcció procesista en el cas català, sinó també el nou reformisme que encarna Podemos, IU i els “comuns”, i fins i tot l’esquerra independentista de la CUP.

En aquest marc l’esquerra que es reivindica anticapitalista durant l’últim període i especialment en la crisi catalana ha mostrat feblesa per plantejar una alternativa política. Per això considerem que per a les organitzacions que plantegem una sortida revolucionària i d’independència de classe és urgent, juntament amb els sectors de la joventut, el moviment obrer, de les dones o del moviment democràtic català, que sobre la base de la seva experiència hagin arribat a la conclusió que cal construir una altra esquerra, obrir el debat i buscar les vies per posar en peus una esquerra revolucionària a l’Estat espanyol.

La crida fa referència a la “fallida” del neorreformisme, del qual el seu màxim exponent és Unidos Podemos. No obstant això, estem parlant d’una força que compta amb 71 diputats, desenes de càrrecs municipals i autonòmics i governa les principals capitals. Molta gent pot preguntar-se, de quina fallida estan parlant?

Parlem de fallida mesurant-ho, ja no des de la nostra estratègia que òbviament no és la seva -nosaltres lluitem per una revolució obrera i socialista-, sinó des dels seus propis objectius. Podemos, IU i els comuns es van basar en la il·lusió que per la via electoral es podrien ocupar espais institucionals des d’on impugnar el Règim del 78 -allò d’ “acabar amb els candaus”-, obrir un procés constituent i aplicar una sèrie de reformes socials per atenuar els greus problemes d’atur, habitatge o pobresa.

Durant els últims dos anys hem vist com els objectius democràtics s’han anat relegant a favor d’intentar “convèncer” al PSOE perquè acordin amb ells. Avui aquestes forces ja no parlen de procés constituent, sinó com a màxim de reforma constitucional respectant els mecanismes del 78 que la fan gairebé irreformable en allò més essencial. Han deixat de qüestionar la Corona i en la qüestió catalana han passat d’una defensa testimonial del dret a decidir a enarborar un constitucionalisme que defensa que tot referèndum ha d’estar encotillat en els mecanismes del Règim que nega per activa i per passiva el dret d’autodeterminació.

El seu programa social ha sofert les mateixes “retallades”, i en aquest cas portats a la pràctica en els “ajuntaments del canvi”. Madrid, Barcelona, Saragossa o Cadis són la constatació de que negar-se a prendre mesures que enfrontin els interessos dels grans capitalistes, fins als programes de tèbies reformes queden en paper mullat, ja no dic la resolució real dels grans problemes socials. No s’han pres mesures contra la precarietat, ni tan sols en l’ocupació municipal, ni s’ha remunicipalitzat res, ni s’ha enfrontat a la banca que segueix acumulant habitatges buits i desnonant famílies. Fins i tot en un tema vital com el deute, s’ha passat de la promesa d’“auditar-la” a ser els campions de pagar-la, així com acceptar els sostres de despesa de Montoro.

En aquesta crida es presenta el procés català com una mena de “prova” que no ha estat superada per aquesta esquerra…

Si, perquè el moviment català ha estat el principal desafiament a l’Estat i el Règim hereus de la Dictadura. Una gran oportunitat per transformar aquesta gran disputa democràtica en un ariet per tombar el Règim del 78 i poder imposar processos constituents des d’una gran mobilització social, amb la classe treballadora al capdavant, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. No obstant, això no només no ha format part del “full de ruta” dels partits històrics de la burgesia i la petita burgesia catalanes, sinó que tampoc ha sigut part de la política de Podemos, ni tan sols de la CUP, que segueix subordinada al processisme.

Podemos va adoptar una posició que d’entrada negava que el dret a decidir es pogués conquistar mitjançant la mobilització, del contrari aquesta havia de pactar-se amb el mateix Estat que ho nega i persegueix. Conseqüentment no va fer cap crida a la mobilització de suport i solidaritat a la resta de l’Estat. En comptes d’afavorir que el moviment català reactivés un moviment contra el Règim del 78 va deixar via lliure al fet que l’espanyolisme s’estengués entre molts sectors populars.

En el cas de Podemos la seva posició ha estat bastant qüestionada des de l’esquerra revolucionària, però no obstant, per a molta gent la CUP és una formació anticapitalista, gairebé un “exemple a seguir”. En què es basa el vostre balanç tan crític amb la seva política d’aquests últims anys?

La CUP va practicar una política inversa a la de Podemos, però igual d’impotent, ja no per transformar el moviment en una crisi revolucionària, sinó fins i tot per conquistar una república capitalista com prometia Puigdemont i acceptava en els fets la CUP. La seva aliança amb la direcció processista va contribuir a la “il·lusió” que la República es podria realitzar sense una ruptura des de la lluita de classes. Renunciar a aquesta via era condició per mantenir la unitat amb la direcció burgesa i petit burgesa del PDeCAT i ERC. I en la mateixa línia, van abandonar la disputa pel contingut de la República, és a dir, si es plantejava construir una república democràtica burgesa o una república dels treballadors.

Aquest aspecte és el més greu de l’estratègia de conciliació de classes de la CUP. Perquè al no estar clarament lligada la conquesta de la República amb un programa que ataqués els interessos de les grans famílies i empreses catalanes per resoldre l’atur, la precarietat o el desmantellament dels serveis públics, quelcom que hagués posat en perill la “unitat nacional”, amplis sectors de la classe treballadora catalana no s’han sumat al moviment. I al mateix temps ha fet encara més difícil que sectors de la classe obrera i sectors populars de la resta de l’Estat poguessin identificar que en aquesta lluita democràtica també es podia jugar el com acabar amb un enemic comú, la democràcia de l’IBEX35.

El text és molt crític amb “Anticapitalistas”, el corrent intern de Podemos que encapçala Teresa Rodríguez. Resulta evident que la crida no està dirigida a ells…

El problema és que “Anticapitalistas” ha donat un autèntic salt en la seva liquidació, no solament organitzativa, sinó al respecte d’aixecar una estratègia, un programa i portar endavant una pràctica política acord almenys amb el seu nom. A Cadis estan al capdavant de l’Ajuntament i la seva pràctica és la mateixa que Carmena, Colau o Santiesteve: acceptació sense discussió del marc legal vigent i respecte cap els interessos capitalistes que segueixen fent impossible combatre l’atur, la precarietat o la falta d’habitatge en una de les capitals més copejades per la crisi.

Dins de Podemos han optat per actuar de consellers d’esquerra, amb una mica més de crítica quan s’han obert processos congressuals per tornar al perfil baix immediatament. Els girs a la dreta de la direcció de Podemos ni tan sols han estat contestats i resistits amb campanyes pròpies, simplement s’han acatat per passiva, encara que formalment no els comparteixin. Per exemple, què va fer “Anticapitalistas” durant tot l’any 2016 quan Podemos va estar intentant aconseguir un acord de govern amb el PSOE? No van anar més enllà d’alguna declaració en favor d’una negociació més exigent.

Més recentment amb la qüestió catalana vam ser testimonis d’alguna cosa lamentable. “Anticapitalistas” va treure una declaració reconeixent la república catalana i tot seguit Teresa Rodríguez i Kichi van sortir a desmarcar-se i assumint la posició oficial que equiparava aquest acte democràtic amb el 155. Quina va ser la reacció dels “anticapitalistas”? Silenci i no moure ni un dit, ni al carrer ni des de les posicions institucionals que ocupen, en defensa de la república catalana.

Aquesta crida fa referència de manera destacada a diferents grups que es reivindiquen trotskistes. Per a molta gent no hi ha motius perquè existeixin diferents grups que es reivindiquen d’una mateixa tradició. S’està fent una crida a la unificació amb aquestes organitzacions?

En aquesta crida clarament interpel·lem a diferents grups, com Corrent Roig, Izquierda Revolucionaria o IZAR, que es reivindiquen de la tradició trotskista. Però no estem fent una crida a la unificació. Més que res, perquè entre nosaltres hi ha importants diferències de programa, estratègiques i teòriques que justifiquen que existim com a organitzacions independents. Per exemple, amb Izquierda Revolucionaria no compartim la seva avaluació i política davant fenòmens com el chavisme, que avui es despullen més obertament com a projectes d’un nacionalisme burgès senil i no com un “socialisme del segle XXI”, o la seva visió de què la construcció d’una “esquerra revolucionària” passa per practicar l’ “entrisme” permanent en els partits reformistes com IU o Podemos, sobre els quals tenen per a nosaltres una caracterització oportunista.

En el cas de Corrent Roig, per posar un altre exemple, mantenim profundes diferències amb la seva teoria de la “revolució democràtica”, la qual els va portar a saludar el cop militar a Egipte, a situar-se a Síria amb els “rebels” que actuen de tropa de les principals potències imperialistes o a Brasil a recolzar primer el cop institucional contra Dilma i recentment l’antidemocràtic judici polític a Lula, una mica més o menys semblant al que ara fa el PP amb Puigdemont. Encara que contradictòriament, en la crisi catalana, van mantenir durant un període una política molt similar a la de la CUP de “pressionar” sobre el Govern perquè aquest “realitzés” la República.

És a dir, les diferències són importants i per a nosaltres aquestes discussions són claus. Per això el que fem és una crida al debat franc. Perquè donar passos en una confluència és només possible sobre les lliçons estratègiques i conclusions en comú que extraguem de les principals fites de la lluita de classes, tant nacionals com a internacionals.

Però no creiem que calgui esperar passivament al fet que això succeeixi, sinó que els qui ens reivindiquem anticapitalistes i revolucionaris tenim la responsabilitat d’abordar el debat sobre una nova hipòtesi política per a l’esquerra. Com començar? En primer lloc, assumint que hi ha diferències i que aquestes es poden i han de discutir públicament, alguna cosa que sembla un tabú o una deslleialtat per a molts a l’esquerra de l’Estat espanyol on sol prevaler la “diplomàcia”. Sino que creiem és saludable possar en pràctica la tradició del marxisme revolucionari, començant pel Partit Bolxevic de Lenin, que es va anar forjant a la calor dels grans debats i lluites fraccionals del marxisme rus i europeu. Però, al mateix temps, explorant quins acords hi ha i quines iniciatives podem impulsar en comú, des de campanyes polítiques, intervenció a la lluita de classes, i fins i tot un possible front polític o electoral sobre un programa comú.

A més d’aquestes organitzacions, a quins altres sectors o grups provinents d’altres tradicions es dirigeix la vostra crida?

Cal partir del fet que les tendències a la militància política a l’Estat espanyol són encara febles, de fet, partim de reconèixer la mateixa feblesa de l’esquerra anticapitalista. Òbviament Podemos i Izquierda Unida van contribuir molt a aquesta “passivització” política. No obstant, sí que hi ha un ampli fenomen de militància social i sindical, en diferents moviments, als sindicats o als centres d’estudi. Per això la nostra crida es dirigeix també a aquells joves, treballadors, activistes del moviment de dones, del moviment democràtic català o de l’esquerra sindical que també estan traient conclusions sobre els profunds límits dels projectes hegemònics de l’esquerra de l’Estat espanyol i estan buscant una nova perspectiva política. Per tant, no es tanca solament a aquells grups que ens reivindiquem trotskistes. També pot haver-hi individus o fins i tot agrupaments que provinguin d’altres tradicions o que les estiguin revisant críticament amb els qui puguem aprofundir el debat i esperem que sigui així.

Amb l’únic sector que ens delimitem rotundament és amb aquells grups que es reivindiquen obertament estalinistes. Aquestes organitzacions aspiren a regenerar (o almenys reproduir com a farsa) el que va ser el major obstacle pel triomf de la revolució socialista al segle XX, l’estalinisme, que fou la base de la monstruosa degeneració burocràtica de l’estat obrer rus. Conseqüentment, aquest tipus de grups aixequen diferents variants d’estratègia de revolució per etapes, polítiques de conciliació de classes amb sectors de la burgesia democràtica i un retorn a l’ “estat nació” en clau sobiranista. És a dir, diferents formulacions per a una política anti revolucionària.

L’any 2016 vau ser part, juntament amb IZAR i altres grups, del llançament del front “No Hay Tiempo Que Perder”, quina similitud té aquesta iniciativa amb aquella?, i especialment, quin balanç fa el CRT d’aquella experiència?

Per a nosaltres NHTQP va ser una bona experiència, en el mateix sentit que d’aquesta crida, en el d’obrir el debat a l’esquerra i tractar de conformar un front polític darrere d’un programa d’independència de classe i anticapitalista i per a la intervenció en la lluita de classes.

Des de l’any 2015 ho impulsem el CRT -llavors Classe contra Classe-, IZAR i altres grups més petits. Com diem a la crida, per a nosaltres va ser una iniciativa molt important, encara que a petita escala, d’avançar en una experiència política, pràctica i de debat programàtic i estratègic. No obstant això, no va aconseguir desenvolupar-se en el sentit de ser pol d’atracció de sectors que anessin fent la seva experiència amb Podemos. Vam tenir algunes intervencions importants com a bloc, com el primer de maig del 2016 o a l’última manifestació de les Marxes de la Dignitat a Madrid. Però com no podia ser d’una altra manera, també va haver-hi desacords tàctics -per exemple, sobre la participació a les eleccions de 2016-, per a nosaltres secundàries. Des del CRT vam proposar rellançar el front entorn d’algunes propostes concretes, com obrir el debat públic programàtic sobre temes com quina havia de ser la relació entre les reivindicacions democràtiques, com el procés constituent, i el programa revolucionari, realitzar un gran acte a Madrid durant l’aniversari de la revolució russa i estudiar algunes intervencions i campanyes polítiques comunes. Però no van ser compartides i es va arribar a una situació de paràlisi.

Però per ser una experiència nova i de molt poc temps creiem que el balanç general no només és positiu, sinó un punt de suport per seguir avançant. Sobretot, perquè el marc en el qual impulsem NHTQP creiem que s’ha desenvolupat encara més. Hi ha més fonaments per impulsar un agrupament així. La fallida del neorreformisme és major i més evident, i el Règim no solament està en crisi, sinó que intenta recompondre’s per la via reaccionària. Per això esperem que els companys i companyes d’IZAR, amb els qui la impulsem i seguim compartint espais comuns d’intervenció com les Marxes de la Dignitat, estiguin oberts a discutir.

El Frente de Izquierda y de los Trabajadores (FIT) d’Argentina apareix en la crida com a gran punt de referència. Pots explicar per als qui encara no coneixen aquesta experiència a l’Estat espanyol?

Així és, el FIT és una experiència internacional que demostra que és possible construir una altra esquerra molt diferent a la qual representa Syriza o Podemos. Mentre a Europa el neorreformisme s’establia com a hegemònic a l’esquerra, a Argentina aquest front, encapçalat per la nostra organització germana, el Partido de Trabajadores por el Socialismo (PTS), al costat d’altres organitzacions trotskistes com el Partido Obrero o Izquierda Socialista, es conformava com un pol d’independència de classe, dotat d’un programa transicional anticapitalista i que lluita per la perspectiva d’un govern dels treballadors.

El FIT no solament ha aconseguit més d’un milió de vots i més de 40 diputats entre nacionals i provincials, sinó que també demostra que es pot fer un ús de les posicions “institucionals” no per gestionar el capitalisme, si no per enfortir la lluita dels treballadors, les dones i la joventut.

La tasca de diputats com els nostres companys Nicolás de la Caño o Myriam Bregman, del PTS, estan a la primera línia de conflictes contra els tancaments de fàbriques, denunciant a la burocràcia sindical, enfrontant l’ajust de Macri als carrers... i alhora portant aquestes demandes al Parlament, posa en evidència tot el que l’esquerra reformista es nega sistemàticament a fer. Que diferent seria si els 71 diputats d’Unidos Podemos en comptes d’estar pregant-li al PSOE un pacte de govern, es dediquessin a reforçar i promoure la lluita de classes a les fàbriques, les empreses, els centres d’estudi i al carrer. No tenim cap esperança en què això passi perquè aquesta no és la seva estratègia, al contrari: es proposen com els metges de capçalera del capital. Per això fa falta construir una altra esquerra radicalment diferent a l’Estat espanyol.

Com s’emmarca aquesta crida a l’escenari internacional posterior a la crisi del 2008?

El marc internacional per a nosaltres reactualitza les característiques essencials de la nostra època. La crisi capitalista del 2008 està lluny d’haver-se superat per obrir un nou cicle de creixement. Molts analistes burgesos reconeixen això parcialment amb la tesi de l’“estancament secular”, i les possibilitats de recaigudes i nous episodis catastròfics estan inscrits a la situació com estem veient en els últims dies amb la caiguda de les borses. La pròpia recuperació econòmica espanyola, a més de les seves pròpies febleses i d’estar basada en un increment substancial de l’explotació, està qüestionada per aquest escenari incert.

A la vegada, això ha generat un increment de les tensions geopolítiques i interimperialistes. La més propera és la de la UE, amb el Brexit com a punt més crític, però també fins i tot amb conflictes regionals com el d’Ucraïna o Síria, que segueix candent. L’assumpció de Trump a EUA és alhora un símptoma i un estimulant de majors tensions i enfrontaments.

També hem vist com es produeixen fenòmens de polarització, s’enfonsen els partits tradicionals a Europa, sorgeixen processos revolucionaris com els de les primaveres àrabs, o fenòmens aberrants com l’ascens de l’extrema dreta a Europa.

El capitalisme ha entrat en un període en el qual el seu equilibri ha quedat tocat i intentarà recuperar-ho com ho ha fet sempre, amb processos carregats de barbàrie com els quals vam veure al segle XX. Com llavors, aquesta dinàmica també pot ser origen de revolucions. L’esquerra reformista i les direccions petitburgeses ja han demostrat que solament poden conduir a derrotes i desmoralització. Ho vam veure en la “primavera àrab” i més recentment a Grècia amb Syriza, que avui aplica el memoràndum de la Troica. En aquest marc, la tasca estratègica de construir partits revolucionaris i un gran partit de la revolució mundial, que per nosaltres és la IV Internacional, es planteja amb tota la seva actualitat i urgència al segle XXI perquè els oprimits i explotats puguem triomfar i realment poder canviar el món de base.

Per el CRT aquesta tasca preparatòria és una qüestió de vida i mort, i no concebem el no adoptar polítiques que puguin servir per donar passos en aquesta direcció. En això s’emmarca la crida que acabem de publicar. A l’Estat espanyol l’esquerra revolucionària ha de trencar amb la mesquinesa i el rutinarisme i, almenys, obrir el debat sobre com podem avançar en construir una esquerra classista, anticapitalista i revolucionària.






Temas relacionados

En Català   /   CRT   /   Izquierda Revolucionaria   /   Unidos Podemos   /   Política Estado Español   /   CUP    /   Izquierda de los trabajadores   /   Frente de Izquierda   /   Izquierda Anticapitalista   /   Izquierda Unida   /   Podemos   /   Izquierda española

Comentarios

DEJAR COMENTARIO