Política Estado Español

MOCIÓ DE CENSURA

Cau Rajoy, li segueix Sánchez: una restauració "progre" del Règim del 78

Els missatges de Pedro Sánchez al PNB, PDeCAT i ERC marquen una altra via per tractar de liquidar, per la via de l'acord, el moviment democràtic català. Una restauració en clau "progre", amb l'aval també de Podemos i IU, es dibuixa en l'horitzó.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Viernes 1ro de junio | 11:38

FOTO: EFE/ Juan Carlos Hidalgo

Finalment la incògnita sobre la posició de vot del PNB va ser revelada pel seu portaveu, Aitor Esteban, en la seva intervenció al debat d’aquest dijous sobre la moció de censura contra el govern del PP. Els cinc diputats bascos estaven encara en dubte i resultaven imprescindibles per superar la barrera dels 175 vots favorables i aconseguir així l’esdevingut avui,que Pedro Sánchez substitueixi a Mariano Rajoy a Moncloa.

Durant tot el matí d’ahir les intervencions del portaveu del PSOE, José Luis Ábalos, i el mateix candidat Sánchez, buscaven en tot moment “seduir” a la dreta basca i catalana, i ho va aconseguir.

Als del PNB els va bastar amb el compromís de mantenir els pressupostos aprovats amb els seus vots, els de la dreta canària, Cs i el PP. Uns comptes en la línia de les polítiques de Zapatero i Rajoy des de l’inici de la crisi, que ha estat l’únic punt concret del programa de govern que s’ha desvetllat: continuïtat en les polítiques antiobreres i antipopulars que demanden la Troica i la patronal.

Al PDeCAT i a ERC, que han estat i són la direcció del procés, els va bastar amb que el possible proper president del govern hagi promès restablir el diàleg amb la Generalitat i s’hagi mostrat més dur de l’habitual amb el PP i la seva política cap a Catalunya des del recurs a l’Estatut.

Sánchez no ha dit ni una paraula sobre si mantindrà o no el pre155 que suposa el control financer dels comptes catalans –i que fa solament uns dies va acordar amb el PP i Cs mantenir- o què pensa fer respecte als presos polítics i exiliats. Encara que els va justificar defensant a la Justícia i sentenciant que "no hi ha presos polítics", responent a Joan Tardá d’ERC.

El PP i Cs, com era d’esperar, van posar el crit en el cel i van acusar al PSOE de pactar amb els qui volen “trencar Espanya”. Una discussió acalorada en els termes que, aquesta vegada sí, podria estar traient a la llum una possible fissura en el, des de l’1-O, ferm bloc monàrquic.

No obstant això, podem dir que es mou el PSOE cap a una acceptació de la plurinacionalitat i el respecte al dret d’autodeterminació? Així podrien somiar-ho algunes ments febrils del procesisme. Però, res més lluny de la realitat. El seu suport lleial al govern del PP davant l’1-O i l’aplicació del 155 ha estat i segueix sent reivindicada per Sánchez, així com el seu compromís amb la unitat territorial i la legalitat constitucional que la blinda.

Encara així, no es pot descartar que el que ha anunciat Sánchez aquests dies des del faristol de les Corts sigui una mica més que un “lleva’t tu per posar-me jo”, que també ho és, i representi un projecte de restauració del Règim del 78 en una clau i amb uns agents diferents a la que ve representant el PP, Cs i la Corona, i de la qual ells han estat part.

Que sigui un altre projecte, que comptarà a més amb l’entusiasta suport de Podemos, IU i fins a EH-Bildu, no vol dir que sigui una alternativa per a la classe treballadora, els sectors populars i els drets democràtics de les nacions que integren l’Estat espanyol.

Les polítiques econòmiques i socials seguiran encotillades per l’article 135, les directrius de la Troica i la defensa dels guanys dels capitalistes –també dels bascos i els catalans- per sobre de les nostres condicions de vida, treball o drets socials bàsics com l’habitatge, l’educació o la sanitat.

Això és així, no només pel manteniment dels pressupostos, sinó perquè atenent al currículum del PSOE i dels seus socis amb condicions del PNB i el PDeCAT –ja que l’esquerra reformista se situa, com amb Zapatero, com a sostenidor incondicional dels social-liberals enfront de la dreta-, desnonaments exprés, abaratiment de l’acomiadament i precarietat laboral seguiran sent els senyals d’identitat del nou govern.

Es podrà pensar que, encara que en aquest plànol tot segueixi igual –revalidant aquell lema del 15M de “PSOE i PP, la mateixa merda és” del que avui els diputats i diputades d’Unidos Podemos ja no s’acorden- almenys s’aconseguirà desencallar la crisi catalana i trobar alguna via de diàleg i negociació.

És possible, però cap a on es dirigirà aquesta negociació? Cap a donar resposta a l’aspiració democràtica del poble català per decidir la seva relació amb la resta de l’Estat és clar que no. A paralitzar l’escalada repressiva tampoc. El poder i autonomia atorgat al Partit Judicial fa que aquest jugui les seves pròpies cartes: un “fer pagar” el desafiament independentista amb difícil retorn.

El més probable, encara que és solament una hipòtesi, és una negociació del finançament autonòmic en termes no tan punitius amb Catalunya com esperava fer el PP i Cs i, tal vegada, a un nou Estatut català que recuperi part d’allò retallat pel Constitucional. Cap a aquí apunta Sánchez amb les seves referències a l’Estatut retallat pel Constitucional.

És a dir, el PSOE estén la mà a Torra, el PDeCAT i ERC, per oferir-los el camí que fins avui bloquejava el PP i Cs per a la seva anhelada volta a la normalitat autonomista des de l’aplicació del 155.

Es tractaria en aquest cas, d’un intent diferent d’aconseguir una restauració del Règim del 78. No en la clau conservadora i recentralizadora que ha imperat fins ara, si no amb un rostre més “progre” i de respecte al marc autonòmic amb el qual ja milions de catalans han expressat la seva voluntat de trencar.

Com tot intent de restauració, les seves finalitats últimes no disten de les que ha encarnat el govern del PP: que l’Estat i les seves institucions recobrin la legitimitat perduda, amb un nou govern capaç de seguir aplicant les polítiques fonamentals i el manteniment d’allò “lligat i ben lligat” en el terreny territorial.

Les receptes i part del contingut poden ser diferents, però el fons és igual de reaccionari: aparcar definitivament les grans demandes democràtiques i socials que es vénen expressant des de 2011 com a reacció a la crisi, els plans d’ajust i la fi del “consens” del 78.

Aquest nou projecte de restauració està per veure’s si es concreta. No es pot descartar que el discurs de Sánchez hagin estat mers focs artificials per guanyar els vots dels nacionalistes bascos i catalans, i en poques setmanes o mesos torni a la ruta centralitzadora i a la reconfiguració del règim amb aquests històrics aliats als marges.

Dificultats per assentar-se no li faltaran. Recrear una nova legitimitat i resoldre la crisi de representació no és una tasca senzilla, sobretot quan les bases materials de la crisi orgànica del Règim del 78 –l’empobriment d’àmplies capes de la classe obrera i sectors populars- estan lluny de revertir-se. Que el seu programa econòmic sigui el mateix que el del PP, pressupostos inclosos, deixa clar que els social-liberals, aquesta vegada acompanyats de Podemos i IU, ens donaran un nou exemple d’un govern d’“esquerres” aplicant les polítiques de l’IBEX35 i la Troica.

Però a aquestes dificultats per a baix se sumen unes altres per a dalt. Si lo de Sánchez d’avui s’acaba plasmant en un full de ruta diferent al del PP, aquest tindrà al davant a la dreta política –la vella i la nova de Ciutadans-, bona part del Partit Judicial –al capdavant de la guerra contra l’independentisme- i és possible que fins a a la mateixa Corona. Felipe VI es va comprometre amb la restauració conservadora de Rajoy des del 3 d’octubre, però no seria la primera vegada que un Borbó canvia de semblar pel bé i la preservació de la seva dinastia.

D’altra banda, la principal fortalesa perquè aquest intent de restauració “progre” pugui avançar està en la feblesa de la crisi per a baix. El rol desmobilitzador de la burocràcia sindical, l’esquerra reformista i la direcció burgesa del moviment democràtic català, concentra tota l’escena en els moviments i negociacions de palau. La classe treballadora, els sectors populars i el poble català són mers convidats de pedra.

Que avui Podemos, IU i ERC siguin part de l’impuls a la Moncloa de Sánchez per regenerar el règim hereu de la Dictadura, el que va deixar més d’1.000 ferits l’1-O, que manté desenes de presos polítics i exiliats, el que ha descarregat la crisi capitalista sobre les nostres espatlles de forma brutal... mostra la urgència de construir una esquerra independent d’aquests agents –nous i vells- del règim, que lluiti perquè la classe treballadora surti a escena i reprendre la lluita per imposar veritables processos constituents en tot l’Estat.

Si la discussió per a dalt és sobre les receptes per evitar el naufragi del Règim del 78, des de l’esquerra i la classe treballadora hem de construir una alternativa per acabar amb ell i obrir el camí a constituir repúbliques de treballadors lliurement federades.






Temas relacionados

En Català   /   Moción de censura   /   Pedro Sánchez   /   Política Estado Español   /   PSOE   /   Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO