Cultura

A 70 ANYS DE LA NABKA

Els àrabs i els jueus són enemics des de sempre?

El títol remet a un sentit comú instal·lat per justificar l'etern conflicte entre israelians i palestins i l'actual ofensiva a Gaza. Però aquesta presumpta ontologia de l'odi és falsa.

Miércoles 16 de mayo | 07:14

Àrabs i jueus van conviure durant segles sota el domini moro de l’Andalús en l’imperi espanyol. Després de la Inquisició, els jueus sefardites van ser rebuts per l’imperi otomà a Egipte, Àfrica del nord i el Llevant i durant 500 anys van viure pacíficament al costat d’àrabs, turkomans i cristians. A principis del segle XX, a Palestina els jueus constituïen una petita minoria (5% de la població) integrada a una societat predominantment àrab, amb plena llibertat de culte. Aquesta situació va començar a canviar després de la declinació de l’imperi otomà, quan l’imperialisme britànic i francès van signar l’acord de Sykes-Picot en 1915, repartint-se entre si el Mig Orient.

A Palestina, els britànics van imposar un protectorat recolzat sobre un exèrcit de 500 mil soldats. Amb la finalitat de mantenir la vigilancia sobre els moviments nacionalistes àrab palestins, el govern britànic va llançar en 1917 la Declaració Balfour, afavorint la formació d’“una llar nacional jueva en Palestina”, soci dels anglesos. Aquesta declaració va ser redactada per dirigents sionistes demostrant així la unitat de propòsits entre l’empresa colonialista i la potència imperialista. Malgrat aquest curs, la història del moviment obrer palestí prèvia a la fundació de l’Estat d’Israel demostra els llaços reals de solidaritat entre els treballadors àrabs i jueus lluitant per objectius comuns.

Concentrats en ports, comunicacions, ferrocarrils, metal·lúrgiques, refinadores de petroli i grans fleques, centenars de milers de treballadors àrabs i jueus exercien tasques en comú. Aquesta classe obrera residia en els dos grans centres urbans: Jaffa (el barri fundant de la futura Tel Aviv) i Haifa, el principal port i centre industrial. Les relacions solidàries entre àrabs i jueus s’expressaven en el sindicat de forners, declarat de “caràcter internacional” i “obert a tots els treballadors”.

Les tendències unitàries van preocupar de tal manera als sionistes que van donar lloc a la intervenció del seu màxim estratega. David Ben Gurión, capdavanter de la Histadrut (la central obrera sionista) i futur cap de l’Estat d’Israel, sostenia que els treballadors jueus havien d’estar organitzats en sindicats “vinculats” encara que “separats” dels àrabs, segons “seccions nacionals”. Jaim Arlozoroff desenvolupà aquesta orientació assimilant l’experiència de Sudàfrica, on les tasques mes qualificades eren reservades als blancs, organitzats en sindicats separats dels negres.

Així, la Histadrut va acabar expulsant als militants comunistes d’origen jueu que bregaven per sindicats comuns. La central obrera sionista va posar tots els seus esforços a trencar les vagues protagonitzades conjuntament per àrabs i jueus, com el conflicte d’abril i maig de 1933 en la pedrera Nesher. Sota la consigna de kibush haavoda (conquesta del treball), la Histadrut celebrava acords amb els empresaris per substituir la força de treball àrab, a canvi de disciplina laboral. Producte d’aquesta política racista i propatronal, va sorgir el PAWS, el primer sindicat de treballadors palestins assentat a Haifa, Jaffa i Jerusalem, que es va pronunciar per la unitat, contra el sionisme i la independència de Palestina.

1948 va fer fallida els llaços solidaris

Alarmats, tant els sionistes com els efendis (terratinents palestins) van traçar un rumb per sabotejar aquesta potencial unitat obrera. En 1929 el mufti de Jerusalem, Aj Amin al Husayni al costat de l’èlit nacionalista palestina més reaccionària van llançar un pogrom durant quatre dies. Centenars de treballadors jueus indefensos van salvar la seva pell gràcies a la col·laboració dels seus companys àrabs, que van exposar les seves pròpies vides amagant-los als seus domicilis. Així mateix, durant la gran vaga general de 1936 que va qüestionar el règim, les tropes britàniques van instruir com a unitats militars a les milícies sionistes de la Haganà (l’“autodefensa jueva” creada en 1920) per reprimir als piquets de treballadors àrabs, assistits en diverses ocasions pels seus companys jueus. Mentre, els esquirols de la Histadrut ocupaven els llocs de treball amb assalariats jueus en els ports de Haifa, la gran pedrera Majdal Yaba, les plantacions de cítrics i les refineries de la transnacional l’Iraq Petroleum, fent fallida el conflicte obrer mes llarg en la història de Mig Orient.

Malgrat aquest curs divisionista, a l’abril de 1946 desenes de milers de treballadors àrabs i jueus van tornar a la lluita organitzats en el PAWS i el Sindicat Internacional Ferroviari, Postal i Telefònic llançant una vaga que va paralitzar els serveis públics i va posar en escac el funcionament de les bases militars britàniques.

No obstant això aquests llaços solidaris ja havien començat a fer-se fallida després de l’assassinat del dirigent sindical Sami Taha i la resolució arbitrària de l’ONU al novembre de 1947 per la partició de Palestina a favor de la minoria jueva, oposada a la voluntat unitària de les grans masses, que va desencadenar mobilitzacions populars en disconformitat. Però la gota que va fer vessar el got van ser els atemptats terroristes de desembre de 1947, on l’Etzel (el despreniment mes dretà de la Haganà) va fer esclatar un cotxe bomba entre centenars de treballadors àrabs d’una refineria de Haifa, mentre el Palmaj (la brigada d’èlite de l’esquerra sionista) va prendre per assalt el poble de Beleu al Shayk, assassinant desenes de dones i nens. La fundació de l’Estat d’Israel al maig de 1948 basat en la neteja ètnica d’un milió de palestins expulsats de les seves terres originàries va aturar definitivament aquest procés, donant lloc a un Estat racista i colonialista, font de totes les penúries del poble palestí fins als nostres dies.

El general Itzjak Rabin solia comparar l’Estat d’Israel amb el Regne Creuat de Jerusalem de l’any 1099, assentat sobre la immigració contínua de combatents que van massacrar àrabs i jueus durant 192 anys. Per això mateix els palestins recorden a Saladino, el gran general kurd que va derrotar als croats i va restablir la pau entre àrabs, jueus i cristians, una perspectiva que avui només pot ser encapçalada pels treballadors i els camperols de Mig Orient contra aquest estat segregacionista, soci estratègic de l’imperialisme nord-americà.






Temas relacionados

En Català   /   Estado de Israel   /   Palestina   /   Historia   /   Cultura   /   Internacional

Comentarios

DEJAR COMENTARIO