Cultura

HISTÒRIA I LLUITA

Història del moviment estudiantil espanyol: els orígens

La protesta estudiantil ha tingut un paper protagonista en bona part dels moments històrics revolucionaris o contestataris de l'època contemporània espanyola. Avui ens centrem en el segle XIX, als orígens.

Viernes 6 de abril | 19:03

Estem a 50 anys del Maig del 68 francès, un moment històric en el qual la protesta estudiantil es va unir en la lluita amb el moviment obrer, protagonitzant ocupacions de facultats i fàbriques, vagues massives i protestes al carrer que van posar en escac al govern de De Gaulle. Tot això malgrat la política conservadora i timorata del Partit Comunista Francès (PCF) i de la Confederació General del Treball (CGT). Un moment històric que més enllà del simbolisme que l’envolta, va suposar una experiència històrica fonamental per a la classe obrera al passat segle.

El Maig francès, però també el moviment de 1968 a Mèxic, així com la Tardor calenta italiana, la lluita antifranquista a Espanya o el Cordobazo argentí, són exemples històrics de la importància i repercussió política que adquireix el moviment estudiantil quan s’uneix a la classe obrera i a altres sectors en lluita. Per això mateix, en l’actualitat, es fa tan necessària la reactivació d’un moviment estudiantil combatiu i la seva aliança amb el moviment de dones, els moviments democràtics com el català pel dret a decidir, dels pensionistes i especialment amb la classe obrera en lluita.

Aquesta conclusió és la que ha plantejat precisament l’historiador Eduardo González Calleja en la seva anàlisi de les mobilitzacions estudiantils a Espanya de 1865 a 1968:

«La mobilització escolar té com a característica específica el seu caràcter fragmentari, a causa de factors com el caràcter estacional de les activitats acadèmiques, els límits temporals de la vida escolar (amb l’evidència d’un accelerat relleu generacional) o la diversitat d’interessos confluents en la comunitat universitària. Només quan aconsegueix convergir estratègicament amb altres moviments dissidents, la protesta estudiantil té repercussions polítiques». (1)

El marxisme clàssic ja va analitzar molt bé el rol del moviment estudiantil definint-lo en forma d’una caixa de ressonància del descontentament social, ara bé, amplificant les contradiccions i interessos dels diferents sectors socials dels quals provenia. Tal com assenyala Trotski en 1910 en la seva discussió amb Max Adler:

«…en l’estudiantat s’hi reflecteixen a tota potència, exactament com en una càmera de ressonància, els interessos i aspiracions socials generals de les classes en què és reclutat. En el curs de tota la seva història -tant als seus moments heroics, com en els períodes d’atonia moral- l’estudiantat europeu va ser més que el baròmetre sensible de les classes burgeses. Es va fer ultra revolucionari, va fraternitzar sincera i honradament amb el poble, quan la societat burgesa no tenia una altra sortida que la revolució. Va substituir de fet a la democràcia burgesa quan la mesquinesa política d’aquesta última no li va permetre posar-se al capdavant de la revolució, com va succeir a Viena en 1848. Però l’estudiantat va metrallar als obrers al juny del mateix ‘48, a París, quan la burgesia i el proletariat es van trobar en costats oposats de la barricada. […] En totes aquestes metamorfosis històriques, incloent les més repel·lents, l’estudiantat va revelar sentit polític, capacitat de sacrifici i idealisme combatiu […] El contingut polític d’aquest idealisme ve determinat íntegrament pel geni de les classes que procedeix l’estudiantat i a les quals retorna». (2)

En aquest sentit, com veurem més endavant en l’anàlisi de la protesta estudiantil del segle XIX, el caràcter classista de la universitat condiciona en gran manera la naturalesa del moviment estudiantil. La composició de classe de l’estudiantat és heterogènia pel seu propi origen social, tradicionalment provinent de sectors de la burgesia o petita burgesia. No obstant això, el major accés d’estudiants d’origen obrer i d’altres sectors populars a l’educació superior, amb els canvis socials produïts en occident després de la Segona Guerra Mundial, la composició de l’estudiantat es va fer encara més heterogènia.

En l’època de la universitat “de masses” i pels propis límits que imposava la burgesia a amplis sectors socials, el moviment estudiantil va començar a representar cada vegada més no només les contradiccions de les classes d’on provenia, sinó les contradiccions de la societat de conjunt. A més, per la radicalització i implicació ideològica tan característiques de la joventut, el moviment estudiantil ha anticipat moltes de les conductes socials i polítiques que després prenen altres sectors socials. En el Maig francès va ser el moviment estudiantil el que va deslligar la protesta, però després va ser la seva unió amb el moviment obrer el que va donar pes polític i revolucionari a la lluita.

En l’anàlisi del moviment estudiantil del segle XIX podem observar aquestes qüestions precisament com la protesta estudiantil va anticipar molts processos de descontentament social i, al mateix temps, els límits polítics de la mateixa per la pròpia composició social de l’estudiantat.

Les primeres protestes estudiantils contemporànies

Entrant ja pròpiament en la història del moviment de protesta estudiantil, hem de situar-nos en la segona meitat del segle XIX, moment en què la joventut estudiantil va començar a cobrar i a tenir participació política, en el marc del desenvolupament del capitalisme i la consolidació de l’Estat liberal a Espanya.

En aquest context la protesta estudiantil prendria en les seves primeres manifestacions la forma de aldarulls o motins, a manera d’explosions violentes, motivades per alguna qüestió acadèmica o algun enfrontament amb els professors, amb escàs o nul contingut polític. No obstant això, ja en 1852 es van produir les primeres mobilitzacions universitàries, arran d’un augment de les taxes, la qual cosa es va veure com un atac de l’Estat, revindicant a més qüestions com el fur universitari o la llibertat de càtedra.

Aquestes protestes que sorgien d’incidents no massa transcendents, podien acabar en un qüestionament o hostilitat al govern i al règim establert al moment. Així, la primera gran protesta política mobilitzada a la universitat va ser la coneguda com la “Nit de Sant Daniel” del 10 d’abril de 1865, l’origen del qual va estar en la prohibició ministerial d’expressió d’idees contràries a la Monarquia i al Concordat signat amb l’Església catòlica en 1851. Després de tres dies de xivarris 2.000 manifestants es van enfrontar a la Guàrdia Civil Veterana a la Porta del Sol de Madrid, amb un cost de 14 morts i74 ferits.

Aquest succés juvenil seria la bestreta de mobilitzacions revolucionàries més serioses, com la rebel·lió de la Caserna de Sant Gil del 22 de juny de 1866 contra la reina Isabel II, recolzada pel partit progressista i el democràtic amb la intenció de tirar a baix la monarquia. Durant aquests successos grups d’estudiants van recolzar als militars rebels sortint al carrer i formant barricades.

Un altre moment històric a destacar van ser els xivarris de la «Santa Isabel», esdevinguts del 17 al 22 de novembre de 1884, generats a partir d’una crítica llançada per la jerarquia eclesiàstica, i recolzada per alguns estudiants carlistes i integristes, contra les idees racionalistes i secularitzadores que es propagaven a la universitat. Davant aquesta situació, els estudiants es van mobilitzar en defensa de la llibertat de càtedra, per finalment qüestionar també el règim de la restauració borbònica.

Amb l’arribada del segle XX, després del “Desastre del 98” i en una situació de malestar social i incertesa econòmica, la universitat era un formiguer de conflictivitat. No obstant això, en poques ocasions les protestes adquireixen sentit polític, excepte les motivades per petits grups polítics (des dels carlistes, fins als republicans o “lliure pensadors”). I en cap cas es van viure en aquests primers anys del segle mobilitzacions generals i d’un caràcter realment subversiu o revolucionari.

Cal tenir en compte que en aquests primers moments, des de la segona meitat del segle XIX als primers anys del segle XX, la universitat era un espai tancat i elitista i l’extracció social de l’estudiantat per tant restringida. És una època en què la protesta estudiantil va començar a cobrar protagonisme, però a causa que amb el desenvolupament de l’Estat liberal van començar a accedir a l’educació superior no només els fills de l’alta societat, sinó també alguns sectors intermedis o de classes mitjanes. Però per descomptat estem encara molt lluny de la universitat “de masses” que esmentàvem anteriorment. La classe obrera i els sectors populars estaven totalment exclosos, així com les dones, amb unes poques excepcions com Concepción Arenal, Elena Maseras o Dolores Aleu.

Finalment, d’aquest tipus d’universitat i de la composició social de l’estudiantat també van sorgir unes marcades limitacions polítiques del moviment estudiantil. La lluita estudiantil podia posicionar-se en l’ala esquerra del liberalisme o en el republicanisme, però poc més enllà. Influenciada per idees racionalistes, securalitzadores o krausistes, però lluny de solidaritzar-se amb els sectors populars i el moviment obrer en un qüestionament radical de la societat liberal. De fet, malgrat que els estudiants van mantenir algunes protestes realment significatives, no hem de perdre de vista que eren els futurs quadres i dirigents de l’Estat burgès. Caldrà esperar diverses dècades per arribar a una universitat combativa en confluència amb el moviment obrer, però això ho veurem en properes notes.

REFERÈNCIES:

1. Eduardo GONZÁLEZ CALLEJA, “Rebelión en las aulas: un siglo de movilizaciones estudiantiles en España (1865-1968)”, Ayer, 59/2005, pp. 21-49.
2. León TROTSKY, “La intelligentsia y el socialismo”, publicat a la revista Sovremienni Mir, 1910.






Temas relacionados

Historia del movimiento estudiantil    /   En Català   /   Juventud    /   Movimiento estudiantil   /   Cultura

Comentarios

DEJAR COMENTARIO