Juventud

MANIFEST PROGRAMÀTIC

Neix Contracorrent: una joventut anticapitalista, antipatriarcal i revolucionària

A 50 anys del maig francès llancem Contracorrent, una joventut anticapitalista, antipatriarcal i revolucionària que lluita al costat de la classe treballadora per posar en escac a aquest sistema. Aquest és el nostre manifest programàtic.

Sábado 19 de mayo | 11:08

En castellano
En galego

1) La joventut, punta de llança contra el Règim del 78

En l’actual curs, la joventut està sent protagonista d’un canvi. De la tardor a la primavera catalana, des de la gran vaga del 8M fins a les manifestacions per les pensions, des de la lluita contra la repressió fins als conflictes laborals que encapçalen joves treballadors precaris. La lluita de classes sembla tornar al centre de l’escena, contra el govern del PP, el bloc monàrquic que encapçala i el Règim del 78.

Mentrestant, ells es rearmen amb mesures cada vegada més repressives per fer-nos front i ixì seguir pagant la reestructuració i ajust econòmic, perquè els capitalistes maximitzin els seus guanys milionaris.

Sortim a lluitar després d’un període en el qual va haver-hi desmobilització i grans il·lusions en què el canvi arribaria per la via institucional. Però la cantinela que la mobilització social i la protesta ja no servien, que es va vendre des de la “esquerra del canvi”, convenç cada vegada menys. Les joves i els joves estem al capdavant de la tornada de la lluita als carrers, als centres d’estudi i de treball.

No és per menys. Què ens ha donat i què ens ofereixen el Règim del 78 i el capitalisme espanyol? Absolutament res, o millor dit res bò. El relat idíl·lic de la Transició i les mels de la democràcia del 78 no ens ha convençut mai. Veiem decrépita i antidemocràtica la institució monàrquica, no acceptem l’opressió i negació dels drets democràtics de catalans, bascos, gallecs i la resta de nacions de l’Estat, ens rebel·lem contra una casta política que viu i treballa al servei de les grans empreses i famílies, també contra la resta de castes que nodreixen el règim hereu de la dictadura, la judicial, la policial, l’eclesiàstica, la mediàtica o la universitària, que coneixem i sofrim en primera persona.

El sistema social al que aquesta bastida política serveix, el capitalisme, ens vol condemnar a ser una “generació perduda”. Ens expulsen de les universitats i les lliuren a les empreses. Ens condemnen a l’atur massiu i a la major de les precarietats. Ens impedeixen quelcom tan bàsic com poder sortir de la llar familiar a causa de l’especulació immobiliària i la gentrificación dels nostres barris.

Per això, diem prou als atacs contra la llibertat d’expressió i ens sumem a l’exigència de desprocessament i llibertat de tots els presos polítics; som part activa i solidària amb el moviment democràtic català, contra el 155 i pel dret a decidir; en definitiva, lluitem per acabar amb el règim hereu de la Dictadura, la Monarquia i la democràcia de l’IBEX35. Això hauria de ser part central de la nostra “agenda” com a generació.

2) Revolucionar les facultats i instituts i convertir-los en trinxeres de lluita

Els nostres centres d’estudi han de ser llocs d’organització, debat i, sobretot, de combat. Perquè només desenvolupant la lluita podrem conquistar una educació pública, gratuïta, laica, suficientment finançada i realment democràtica.

Perquè volem revertir totes les contrareformes imposades en les últimes dècades, des de la LOU fins al 3+2, passant per Bolonya, la LOMCE i les revàlides. En els últims anys aquestes han portat una elitització brutal a les universitats. Alhora la universitat ha quedat “en venda”, convertida en el vedat privat de les empreses i bancs. Ells ocupen directa i indirectament la major part dels llocs en els infames “Consells Socials”, decideixen què estudiem, què s’investiga i en quines condicions.

Com a part d’aquest procés hem vist com s’acomiadaven professors i es precaritzaven a centenars de milers. La universitat pública de l’Estat espanyol és ara com ara una de les “empreses” amb pitjors condicions laborals, amb docents que cobren 400 i 800 euros, treballadores de la neteja i cafeteria explotades per les mateixes subcontractes que ho fan amb Les Kellys als hotels i una legió d’estudiants i becaris treballant jornades completes per menys de 500 euros.

Tot aquest procés ha comptat amb la participació de la casta universitària. Rectors, degans i catedràtics han recolzat activament la privatització de la universitat i han sabut beneficiar-se de la mateixa. L’antidemocràtic sistema de govern universitari (que garanteix l’absolut control de la institució per aquesta casta que no suposa més del 5% de la comunitat universitària) els ha permès estrènyer els llaços amb els governs i empreses, combinant el seu treball ordinari amb cursos, estades, llocs en l’empresa privada i altres prebendes, així com la direcció i participació en els màsters a canvi de sobresous d’escàndol. L’escàndol del màster de Cifuentes no només és una prova més de la corrupció de la casta política, sinó que també treu a la llum la convivència d’aquesta amb la casta universitària.

Crida l’atenció que des de l’“esquerra del canvi”, que va néixer amb un discurs contra la casta política, no s’hagi aixecat mai la més mínima denúncia a aquesta altra casta, de la qual provenen d’altra banda bona part dels seus quadres dirigents. En l’escàndol Cifuentes no denuncien al règim universitari que fa possible aquesta i moltes altres corrupteles, sinó que proposen com a “alternativa” al PP un govern del PSOE presidit per un prohom de la casta universitària, Ángel Gabilondo, antic rector de la UAM i president de la CRUE.

La situació no és millor a l’educació secundària i la FP. Les retallades pressupostàries han tancat aules, acomiadat més de 80.000 professors, massificat les aules, mantingut a milers d’estudiants en barracons o sense calefacció i imposant matrícules cada vegada més cares per als cicles formatius.

Lleis com la LOMCE han reforçat els aspectes més autoritaris del govern dels centres, on els estudiants solament compten amb representacions simbòliques, han enfortit els itineraris segregadors, les divisions entre centres de primera i de segona i augmentat els obstacles acadèmics per arribar als estudis superiors, amb l’enduriment de les PAU i l’amenaça de les revàlides.

Els centres de l’Església segueixen rebent milers de milions, inclosos els de l’Opus Dei, afavorint així l’adoctrinament en les idees més obscurantistes. I a l’escola pública s’intenta reforçar l’ensenyament religiós, l’adoctrinament espanyolista i la persecució de l’ensenyament en les llengües cooficials, com hem vist amb l’ofensiva contra el català.

Lluitem per una educació pública realment gratuïta en tots els seus nivells, inclosa la universitat, i un sistema de beques salaris perquè els fills i filles de les famílies treballadores puguin cursar estudis superiors. Per a això defensem un finançament suficient, que garanteixi una baixada de les ràtios d’alumnes, llibres, materials, menjadors i transport gratuïts, i condicions laborals dignes per a tots els treballadors de l’ensenyament. Aquests fons solament poden sortir d’impostos a les grans fortunes i empreses, que serveixin per finançar els serveis públics que porten anys desmantellant.

També lluitem per una educació que sigui laica, per la fi del concordat entre l’Església i l’Estat, que es tanquin les capelles que hi ha encara als centres públics, els acords entre universitats i bisbats, i que tota la xarxa d’ensenyament concertat sigui nacionalitzada i integrada en una xarxa única d’ensenyament púbic sota el control democràtic dels estudiants, docents i els treballadors.

Volem veure a totes les empreses fora de la universitat i acabar amb el regnat de la “casta universitària”. Defensem sistemes de govern de majoria estudiantil, sense vots ponderats i amb tots els càrrecs revocables. Lluitem per aquesta majoria estudiantil també als centres de secundària i lluitem pels plens drets de reunió, organització i vaga dels i les estudiants. I lluitem per la fi del treball gratis i en precari dels estudiants, per les pràctiques remunerades de FP, graus i màsters, amb plens drets sindicals i per la passada a plantilla de tots els becaris que avui estan treballant en condicions de semi esclavitud.

També és necessària una autèntica revolució pedagògica dins de les escoles. Estem en contra de l’ensenyament memorístic, llibresc, avorrit, competitiu i sense sentit que ens imposen. Volem un sistema educatiu que no estigui basat en premis i càstigs i en el sistema d’exàmens. Volem generalitzar i multiplicar les experiències de diferents escoles pedagògiques alternatives que qüestionen aquest sistema educatiu, oblidades per Governs conservadors que solament busquen convertir-nos en màquines sota l’autoritat del mercat.

3) Del qüestionament de la universitat de classes, a la crítica de la societat de classes

Les universitats no només són una fàbrica de mà d’obra per a la precarietat, sinó també i principalment un gran instrument de fabricació d’ideologia burgesa. Històricament, la burgesia en ascens va transformar les velles institucions educatives en els seus continguts i en la seva organització, per posar-les al servei de les necessitats i interessos de la nova classe hegemònica. Des de llavors, aquesta estructura va ser commoguda per l’entrada massiva de sectors de les classes mitjanes a partir dels anys ’60 donant lloc al sorgiment de les universitats de masses. No obstant això, la universitat com a institució mai va deixar de funcionar com a fàbrica de la ideologia de la classe dominant.

Mitjançant una veritable ofensiva contra el que abans va ser la universitat de masses, la burgesia ha fet de la universitat el seu somni: accés restringit i a la mesura dels pops capitalistes, que financen les carreres segons les seves necessitats, mentre formen “professionals” dedicats a justificar la irracionalitat del sistema capitalista. En la majoria de les classes i seminaris, en tots els plans d’estudi, es fomenta la glorificació del liberalisme, l’individualisme i es lliura una guerra contra el marxisme i totes les idees contestatàries.

Per això, per a nosaltres, la lluita a la universitat passa per proposar-nos lliurar una lluita a contracorrent també en el terreny de les idees, promovent debats o iniciatives com la Càtedra Lliure Karl Marx, per convertir les nostres aules en espais de crítica profunda a la societat capitalista, a l’acadèmia i en defensa del marxisme.

“Del qüestionament de la universitat de classes a la crítica de la societat de classes” va ser una de les grans conclusions que ens va deixar el moviment estudiantil del Maig Francès. Aquesta és la tradició que volem reprendre avui.

Avui posem les nostres forces a donar aquesta lluita, per desenvolupar un corrent anticapitalista i revolucionari en el moviment estudiantil i en la joventut. Un corrent que recuperi la idea de la revolució, avui esborrada de la consciència de la joventut. Que recuperi les banderes que recorrien el món en la dècada dels ’60: “prohibit prohibir la revolució”.

4) Lluitar contra la precarietat al costat de la resta de la classe treballadora

La precarietat que ja veiem a la universitat i en les pràctiques obligatòries és només l’avançament del que ens trobem quan arribem al mercat laboral. El capitalisme espanyol reserva a la joventut, com a les dones i immigrants, les pitjors condicions laborals des de fa dècades. Si en l’època del miracle econòmic ja sofríem la temporalitat i els salaris de misèria, amb la crisi aquesta situació avança sense fre i de manera encara més brutal.

Encara sofrim un atur juvenil que se situa entorn del 50%, i els que poden trobar un treball ho aconsegueixen en forma de minijob, contracte porqueria, quan no són obligats a donar-se d’alta com a autònoms. Cobrar 300, 400 o 600 euros és la tònica habitual. Els nostres drets sindicals són paper mullat davant aquesta situació de precarietat i de pràctiques antisindicals. Amb aquest panorama, alguna cosa tan elemental com marxar de casa dels pares es converteix en una empresa impossible, més encara davant les pujades desbocades dels preus del lloguer a les grans ciutats.

Aquesta situació té responsables concrets. En primer lloc, els grans partits del Règim, que porten des dels 80 legislant per dividir a la classe treballadora, formant una franja cada vegada més àmplia de sectors ultraexplotats en el qual sempre ha estat la joventut treballadora. Però també les direccions dels grans sindicats. No oblidem que CCOO i UGT van signar les reformes laborals d’Aznar i les primeres de Zapatero, i que davant les del 2010 i la de Rajoy van optar per deixar-la passar, negant-se a plantejar un pla de lluita seriós més enllà de jornades d’atur de 24 hores aïllades.

Aquests sindicats vénen acceptant convenis de segregació com el de Delivery, dobles taules salarials, la subcontractació i externalització de cada vegada més serveis i àrees de la producció. La burocràcia sindical ni defensa, ni molt menys organitza als sectors més precaris. Abona així una divisió de la classe treballadora que la perjudica de conjunt i que facilita també que, sobretot des de l’inici de la crisi, es vulgui ara arremetre contra els sectors obrers que encara conserven algunes conquestes i millors condicions.

Contra aquesta situació i aquesta casta sindical es vénen organitzant i donant batalla cada vegada més sectors de la joventut treballadora i els sectors precaris. Ho hem vist en Telepizza o Deliveroo, en Amazon i la seva recent vaga o en els professors interins andalusos d’aquestes setmanes. Però no solament ells: la marea de pensionistes està donant un gran exemple de lluita, s’organitza i qüestiona a les velles direccions sindicals.

Com a joves estudiants, en atur o amb treballs precaris volem ser part d’aquests processos d’organització i lluita. La joventut hem de ser part de la regeneració del moviment obrer, fins a escombrar a la burocràcia sindical. Per això defensem el mètode de les assemblees, les coordinadores i els comitès de solidaritat amb les lluites obreres, promovem la sindicalització entre els estudiants de FP i lluitem per la unitat dels treballadors i treballadores més enllà de les divisions sindicals o per categories que vénen imposades.

Contra la precarietat, lluitem per la derogació de totes les reformes laborals, la prohibició dels acomiadaments, les externalitzacions i de tots els contractes porqueria existents. Que tots els treballadors i treballadores passin a plantilla fixa, amb un SMI de 1.200 euros, jubilacions iguals al SMI i als 55 anys i que es reparteixin les hores de treball entre tots els braços disponibles per acabar amb la desocupació. En definitiva, volem imposar un programa perquè la crisi i la resolució dels grans problemes socials recaiguin sobre els capitalistes, perquè les nostres vides valen molt més que els seus guanys: Valem més que això!

5) Acabar amb el patriarcat i totes les formes d’opressió aliades al capitalisme

El moviment de dones ha realitzat una jornada històrica de vaga el passat 8M. I és que la igualtat davant la llei no es correspon amb la igualtat en la vida. Per a nosaltres, el capitalisme té reservats els treballs pitjor pagats i les jornades parcials, mentre manté sobre les nostres espatlles els treballs de cures que l’Estat es nega a cobrir. El patriarcat es demostra com el millor aliat del capitalisme i de la maximització dels guanys.

Nosaltres lluitem contra la violència masclista i els feminicidis, que són l’última baula de tota una cadena de violències: la violència sexual, els abusos, la violència laboral, la imposició d’estereotips físics i de bellesa, etc. Som part del moviment de dones per cridar ben fort “Ni una menys, perquè vives ens volem” i lluitem contra l’aliança criminal del patriarcat i el capitalisme.

Aquesta lluita també l’hem de portar a l’interior del sistema educatiu. Volem qüestionar el currículum de tots els nivells d’ensenyament, en el qual els rols de gènere s’ensenyen des de la primera infància i les dones, les seves contribucions a la història i la perspectiva de gènere està pràcticament absent. També a la casta universitària patriarcal que fa acords amb l’Església, bloqueja o elimina estudis de gènere i dificulta l’accés de les universitàries a la carrera docent i investigadora. Estem a favor d’emprendre comissions de dones i LGTBI en les facultats i altres centres d’estudi, al costat de les professores i les treballadores dels serveis, la majoria en condicions laborals miserables.

Tampoc oblidem que el dret a l’avortament està vetat i fins i tot castigat amb presó per a milions de dones del món. Però en l’Estat espanyol tampoc és un dret universal, restringit per a les menors de 18 anys i per a les immigrants sense papers que no poden accedir a la sanitat. Exigim un dret a l’avortament lliure, segur i gratuït per a totes.

Alhora, lluitem al costat de la classe treballadora. Amb les dones precàries que comencen a organitzar-se i ser exemples de dignitat obrera, com Les Kellys, amb les qui varem marxar el 8M. Per la igualtat salarial i la fi de la segregació funcional en les empreses, per guarderies gratuïtes als centres de treball a càrrec de la patronal i la socialització dels treballs reproductius i de cures. Per tot això és que impulsem l’agrupació de dones Pan y Rosas en tot l’Estat i a nivell internacional, una agrupació feminista anticapitalista i revolucionària, que lluita contra l’aliança del capitalisme i el patriarcat.

Lluitem contra tot tipus d’opressió. Contra el masclisme i la LGTBIfòbia, contra el racisme i la triple explotació que sofreixen les persones migrades. Exigim la despatologització trans i la inclusió de tot el procés transicional en la Seguretat Social. Som una joventut antiracista i antiimperialista, que lluita per la fi de les lleis d’estrangeria, el tancament dels CIEs, l’obertura de fronteres i els papers per a tots.

Estem al costat dels grups d’immigrants que s’organitzen i resisteixen. Al costat dels manters que lluiten contra la criminalització i la repressió dels ajuntaments “del canvi” -com el cas de Mami Mbaye qui va morir a Madrid després de ser perseguit per la policia municipal de Manuela Carmena-. Ens rebel·lem contra aquesta Europa fortalesa que deixa morir a milers en el Mediterrani o en les tanques de Ceuta i Melilla, mentre l’extrema dreta racista guanya espai a tota Europa. També denunciem la xenofòbia present a l’escola i les universitats, com es mostra en el fet que els estudiants extracomunitaris hagin de pagar matrícules i taxes molt més cares.

Lluitem contra el capitalisme perquè avui, més que mai en la història, poden veure’s les conseqüències destructives del capital contra la societat i la naturalesa. La crisi ambiental global que ens amenaça es manifesta en greus problemes com la degradació i devastació d’ecosistemes de la nostra terra, l’aire i les aigües; desastres com a inundacions o incendis, malbaratament energètic o crisis alimentàries, destruint la qualitat de la vida humana i de la resta de les espècies i amb una dinàmica que amenaça la nostra pròpia supervivència.

Davant aquesta realitat hi ha els qui encoratgen il·lusions sobre la possibilitat d’aconseguir una planificació ambiental en els marcs del sistema capitalista. Però els explotadors mai planificaran res en benefici de l’ambient ni de la qualitat de vida del poble, perquè la lògica de l’acumulació del capital va precisament en contra de la preservació dels ecosistemes i els cicles ecològics.

Per això creiem que no és possible resoldre la crisi ambiental sense canviar la societat, és a dir sense acabar amb els seus responsables: la gran propietat privada i l’explotació capitalista. Entorn de la crisi ambiental global es juga la supervivència de la humanitat. El dilema “socialisme o barbàrie” plantejat per Rosa Luxemburg és avui més vigent que mai.

6) Partir de les lliçons del cicle de lluites anterior

Per proposar-nos emprendre noves lluites, hem de partir de les lliçons que deixen les lluites empreses des de l’inici de la crisi capitalista. El Règim del 78 va entrar en crisi amb la irrupció de la joventut indignada del 15M. Aquell moviment es va estendre a les universitats, va animar diversos moviments socials i va impactar en sectors de la classe treballadora, obligant a la burocràcia sindical a convocar dues jornades de vaga en 2012. No obstant això, si per alguna cosa van treballar les direccions de CCOO i UGT, va ser per evitar que la classe treballadora entrés en escena amb tota la seva força, la qual cosa es va convertir en la principal feblesa d’aquell cicle de mobilitzacions.

En aquesta situació, mentre retrocedia la lluita als carrers, les places i les empreses, va emergir un nou fenomen polític: Podemos i les candidatures del canvi. Prenent molt parcialment algunes de les demandes democràtiques i socials que es venien plantejant des dels carrers, van propugnar obertament passar del carrer a les institucions, apostant a una reforma del règim i a un programa redistributiu.

No obstant això, ni tan sols han mantingut aquestes limitades finalitats. Unidos Podemos ha anat confeccionant un programa cada vegada més moderat i respectuós amb el règim polític, com vam veure clarament en la qüestió catalana, negant-se a reconèixer l’1-O com un referèndum per no comptar amb la vènia de Moncloa i Sarsuela. La seva aposta ja no és regenerar el Règim del 78, sinó simplement formar un govern de coalició amb la seva pota esquerra, el PSOE del 135 i el 155.

On més clarament s’ha mostrat aquesta integració és als anomenats “ajuntaments del canvi”. Aquí s’ha passat de la “auditoria i reestructuració del deute” a presumir de ser els campions de pagar-la, d’oposar-se als desnonaments a practicar-los, de denunciar la criminalització del top manta a estar al capdavant d’aquesta, de defensar la remunicipalització a lliurar de nou serveis essencials a les grans constructores.

D’altra banda, a Catalunya, el 15M, com a moviment que impugnava el Règim del 78, va tenir una continuïtat en el moviment independentista. No obstant això, des del començament els partits del règim catalans (CiU i ERC) van ser capaços de resituar-se i posar-se al capdavant del mateix per salvar-se de la crema -encara que CiU va acabar esclatant i CDC transformant-se en el PDeCAT- i alhora tractar de contenir el seu potencial.

Lamentablement aquesta maniobra no va ser advertida per la CUP, que amb la seva política de “mà estesa” va contribuir a alimentar-la i no preparar un “full de ruta” independent. Una política que en el moviment estudiantil va tenir també el seu reflex en la línia del SEPC, negant-se al fet que la lluita als centres d’estudi unís les demandes democràtiques amb les socials i estudiantils o arribant fins i tot a renunciar a demandes com la universitat gratuïta en favor d’una possible rebaixa de taxes acordada amb ERC i el PDeCAT.

En els més de 5 anys de procés l’esquerra independentista s’ha negat a plantejar una estratègia basada en la mobilització social i amb un programa transicional per fer pagar la crisi als capitalistes. Aquesta era l’única via per aconseguir sumar a la classe treballadora catalana i estendre ponts amb la de la resta de l’Estat per lluitar en comú contra la Corona i el Règim del 78.

El resultat de la tardor catalana no es pot separar d’això. L’escalada repressiva i la claudicació cada vegada més oberta de les direccions processistes deixa al moviment català en una situació complexa. Reprendre aquesta lluita sobre bases noves, sobre les lliçons de la tardor, ha de partir de la ruptura fins al final amb la política de conciliació amb la burgesia i petita burgesia catalana.

7) Com lluitar per aconseguir acabar amb el capitalisme i el patriarcat?

Les agrupacions estudiantils impulsades per la CRT i Pan y Rosas impulsem aquesta trobada en la perspectiva de posar en peus una joventut anticapitalista, antipatriarcal i revolucionària. El nostre projecte és el de generar una joventut de combat, que es proposi lluitar per l’autoorganització als centres d’estudi i de treball. Defensem un moviment estudiantil inspirat en les grans gestes històriques com el maig del 68 o el moviment estudiantil dels anys 70 contra la dictadura.

Un moviment estudiantil que es base en assemblees de facultat i institut com a centre de deliberació i decisió, amb elecció de delegats revocables i amb mandat que constitueixin coordinadores per conformar una direcció del moviment estudiantil realment democràtica i representativa i que no pensi en el moviment estudiantil amb una perspectiva corporativa.

Estem per tant en contra de tota temptativa d’autoproclamació i burocratisme com el que encarna el Sindicato de Estudiantes que sol convocar vagues estudiantils sense consultar en assemblees al propi moviment estudiantil, i tampoc acordem amb les polítiques d’altres corrents juvenils com el Frente de Estudiantes que solament aspiren a substituir la seva posició hegemònica emprant els seus mateixos mètodes.

Contra tota idea que les vagues i mobilitzacions es decreten per a dalt, proposem discutir un pla de lluita des de les assemblees que busqui la confluència i unitat amb la classe treballadora. Volem portar als centres d’estudi les lluites dels treballadors, recolzar-les i contribuir a tots els processos d’organització que es donin i ser part de les lluites contra els acomiadaments, la precarietat i la burocràcia sindical.

La unitat-obrer estudiantil és una qüestió estratègica. Només la classe obrera està veritablement interessada en la gratuïtat de la universitat i a poder accedir a ella, i sobretot a conquistar un ensenyament públic que estigui realment al servei dels interessos de les grans majories socials. Per això buscar l’aliança amb ella és clau per conquistar l’educació que volem.

Que permeti l’accés a les i els fills dels treballadors i la resta dels sectors populars per a la formació de professionals i intel·lectuals que serveixin a les necessitats de les àmplies majories i no de la minoria capitalista. Que formi enginyers que solucionin el problema de l’habitatge, advocats que ens defensin enfront dels atacs del règim i la patronal, a sociòlegs, politòlegs i historiadors que desmitifiquin la ideologia capitalista, sanitaris al servei del poble i no de les farmacèutiques...

Aquesta unitat és per a nosaltres la bandera distintiva per poder construir un moviment estudiantil que es proposi passar del qüestionament de la universitat i l’educació de classe, a la crítica i combat contra la societat de classes.

Perquè la nostra lluita és per la superació del sistema capitalista i totes les formes d’opressió que li serveixen d’aliades, com el patriarcat i el racisme. Un sistema en el qual els guanys d’una minoria de capitalistes estan per sobre de les nostres vides no es pot “humanitzar” amb petites reformes. Resignar-se davant el sistema capitalista és conformar-se amb un futur d’explotació i opressió, sense dret a la cultura, a l’oci, a la recreació, per convertir-nos en meres mercaderies al servei de la reproducció de les fortunes d’uns pocs. Contra aquest sistema ens rebel·lem, i contra tot l’aparell estatal i repressiu que ho defensa.

Lluitem per un món en el qual tots els avanços de la tècnica, la ciència i la cultura passin a estar a les nostres mans i al servei de les majories socials. Un món en el qual puguem reduir al mínim el temps dedicat al treball i amplificar les possibilitats de dedicar-nos a la cultura, la recerca, l’art, la recreació. Volem acabar amb l’explotació, perquè és l’única possibilitat de poder ser realment lliures, i bandejar les formes d’opressió que fins ara vénen servint al capitalisme per dividir-nos i fonamentar una societat que s’encamina a formes cada vegada pitjors de barbàrie com veiem a Síria o en l’existència de milions de persones que moren de gana al món.

Som conscients que aquesta lluita transcendeix les fronteres. Per això som internacionalistes, lluitem contra el nostre propi imperialisme i emprenem aquest projecte com a part d’una joventut que està també organitzant-se i lluitant des d’aquesta perspectiva en altres països. Per exemple, a França, els nostres companys de la CCR estan enfrontant la reforma laboral i universitària de Macron, lluitant als carrers al costat dels ferroviaris en una “primavera francesa” que té aires de maig del 68. A Brasil, els nostres companys de FAISCA són part de la lluita contra el cop de Temer i a Argentina, la joventut del PTS està al capdavant de les lluites de la joventut contra els ajustos del govern de dretes de Macri.

Per tots aquests motius, des de les agrupacions estudiantils i l’agrupació de dones Pan y Rosas, convoquem a aquesta trobada per impulsar la formació d’una joventut anticapitalista, antipatriarcal i revolucionària, que lluiti contra corrent a l’individualisme, el conformisme i la idea que és possible humanitzar al capitalisme. Una joventut que anomenem Contracorrent, perquè ens rebel·lem contra els corrents del pensament oficial i l’Estat, que ens volen precaris i callats.

La història del segle XX està plena de revolucions en les quals la classe obrera i el poble pobre van donar tot de si, però no van comptar amb una organització pròpia a l’altura d’aquests combats, com va ocórrer en la revolució espanyola de 1936. No comencem de zero cada dia. La nostra lluita per noves revolucions al segle XXI ha de partir de les grans lliçons que van deixar plantejades les principals gestes revolucionàries del passat, homes i dones de la classe treballadora. És per això que, com a part d’aquesta lluita per una societat sense explotació, ens plantegem la necessitat de construir una gran organització revolucionària de la classe treballadora, les dones i la joventut.

Per què lluita Contracorrent?

· Defensa d’una educació pública, totalment laica i gratuïta en tots els seus nivells, amb beques i ajudes per a les rendes baixes, suficientment finançada mitjançant impostos a les grans fortunes i empreses. Pel retorn immediat dels i les estudiants expulsats per no poder pagar-se els estudis. Universitat radicalment democràtica i baix control d’estudiants, professors i treballadors amb majoria estudiantil, sense empresaris privats ni privilegis per a la casta universitària.

· Posar fi a la precarietat laboral, la desocupació, els salaris de misèria i per unes pensions i serveis públics gratuïts i de qualitat. Per la solidaritat i ser part de totes les lluites de les i els treballadors i sectors populars que es mobilitzen contra els desnonaments, la pobresa i la resta de les reivindicacions populars.

· La lluita contra l’heteropatriarcat i l’opressió sexual i de gènere. Defensem la creació de comissions de dones i LGTBI en tots els centres d’estudi i de treball per acabar amb la violència masclista. Per una plena educació sexual.

· Per una joventut antiimperialista, antiracista i internacionalista, que lluiti contra l’opressió exercida per l’Estat espanyol, la Corona i les seves multinacionals als països semicolonials, contra les seves intervencions militars. Plens drets per als immigrants i derogació de les xenòfobes lleis d’estrangeria. Dret d’autodeterminació als pobles de l’Estat espanyol.

· La defensa d’un moviment estudiantil de base, combatiu i democràtic, basat en assemblees i coordinadores, amb llibertat de tendències i opinions que busqui la confluència entre tots els estudiants de secundària, FP i universitat, i reprengui la bandera de la unitat obrera-estudiantil.

· Acabar amb el Règim del 78, contra la Monarquia i l’herència franquista que segueix en peus en forma de poder judicial, exèrcit i policia.

· Per la defensa del llegat teòric del marxisme, que brinda les eines teòriques per proposar-nos transformar de forma revolucionària el món.

· Anticapitalisme per acabar amb aquest sistema que no té res que oferir-nos. Volem un món sense opressió ni explotació, posant la riquesa al servei de la majoria i no al d’engreixar els guanys d’un grapat de capitalistes. Com a part d’aquesta tasca considerem que cal barallar també per construir una gran organització revolucionària de la classe treballadora, les dones i la joventut.

A 50 anys del maig francès -aquesta gran onada revolucionària que va sacsejar al món-, volem reprendre les millors tradicions de lluita i autoorganització del moviment estudiantil i de dones per lluitar al costat de la classe treballadora per posar en escac a aquest sistema.






Temas relacionados

En Català   /   Armas de la Crítica   /   Universidades públicas   /   Sindicato de Estudiantes de Izquierdas (SEI)   /   Universidades privadas   /   Juventud sin miedo   /   Pan y Rosas   /   Juventud   /   Internacional

Comentarios

DEJAR COMENTARIO