Política Estado Español

"NOVIO DE LA MUERTE"

Quan Méndez de Vigo justificava la violència ultradretana per defensar a Déu, la pàtria i el Rei

El 1976 un jove estudiant de Dret justificava la violència d'extrema dreta -46 assassinats entre 1975 i 1983- per defensar a Déu, la pàtria i el Rei. Avui és ministre d'Educació i Cultura.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Viernes 13 de abril | 09:14

Video: Noticias Cuatro

Quan pensàvem que era difícil superar a José Ignacio Wert i la seva vocació “espanyolitzadora”dels estudiants catalans, aquesta Setmana Santa descobriem que es podia superar el rècord de “facherío” d’un ministre d’Educació i Cultura.

Podria sorprendre a alguns veure al responsable actual de la cartera d’Educació, Iñigo Méndez de Vigo, entonant l’himne de la Legió al costat d’altres dos companys de gabinet (Zoido d’Interior i Catalá de Justícia). Al ritme de “Soy el novio de la muerte...”, el ministre retia homenatge al cos de l’Exèrcit fundat per Millán Astray, un dels colpistes del 36 més sanguinari.

Per si no fos poc, ho feia al pas del Crist de la Bona Mort -tot molt aconfessional- que portaven uns d’aquests legionaris que emanen democràcia i cultura per tots els seus porus, quan no alguna esvàstica tatuada en els seus braços.

Quan Méndez de Vigo va assumir la cartera una de les seves primeres decisions va ser la de retirar el quadre del Miguel de Unamuno que estava en el seu despatx. No era per a menys. El ministre admirador de la Legió no podia suportar la mirada d’un escriptor, que encara que conservador i fins i tot partidari de l’alçament feixista en un inici,va gosar enfrontar-se al fundador, el mateix Astray. Aquest li va respondre amb una frase lapidaria i molt pròpia, vist a dia d’avui, de l’actual ministre: “Mori la intel·ligència”.

No obstant això, aquesta demostració de fervor cap a allò més ranci i endarrerit, per una de les restes simbòliques i orgàniques de la Dictadura, no pot sorprendre si bussegem en el passat del ministre. El senador de Bildu Jon Inarritu ha fet una interessant contribució a aquesta tasca amb un tweet d’aquests de "maleïda hemeroteca".

Quan era un jove estudiant de Dret, allà pel 1976, al nostre Méndez de Vigo li amoïnava l’agitació que vivien les universitats espanyoles. Assemblees, vagues, manifestacions... que empalmaven amb un dels majors ascensos vaguístics de la història de l’Estat espanyol. Va ser l’any més intens de la Transició, la mort del dictador va obrir l’aixeta a un ascens que volia escombrar la Dictadura i resoldre totes les grans demandes socials i democràtiques posposades i aixafades amb la “Victòria” , la del senyor ministre i els seus, el 1939.

Davant aquesta situació, ell, al costat d’altres companys d’estudis, classe social i ideologia, van escriure una carta a un dels seus predecessors en el càrrec, el franquista ministre d’Educació Carlos Robles. El diari “La Veu de Galícia” es va fer ressò d’ella i va publicar fragments de la mateixa el 21 de març d’aquest any.

Méndez de Vigo, al costat de 16 estudiants de Dret de la Universidad Complutense de Madrid, es presentaven al ministre com a alumnes que “dia a dia venim contemplant amb repulsa tot el que ocorre en els recintes universitaris”. Després de demandar més mà dura a Robles contra l’extrema esquerra, concloïen la seva missiva justificant la violència exercida pels grups d’extrema dreta.

El jove Méndez de Vigo considerava que “la violència de la indegudament denominada extrema dreta és el reflex de la seva legítima defensa davant l’assalt de grups activistes de signe contrari, amb marcat caire comunista”.

No content amb això, afegia a continuació que “mentre la convivència pacífica universitària no estigui degudament garantida, la resposta no pot ser una altra per part dels qui volem que l’autonomia de la Universitat serveixi per eradicar d’ella la blasfèmia intolerable i les grolleres injúries per cap la pàtria i el Rei”.

És a dir, les cadenes, ganivetades, tirs i pallisses de grups com els Legionarios de Cristo Rey , Fuerza Nueva o la Triple A havien de continuar fins que a les facultats els estudiants deixessin de blasfemar o ofendre a la seva Majestat, el recentment estrenat com a hereu de Franco, Juan Carlos I.

Solament aquest any, aquests grups deixarien 5 morts. Ells eren Ricardo García, Carlos González, Aniano Jiménez, Mª Norma Meniaca i Fernando Lucas. En tota l’anomenada Transició, si comptabilitzem des de 1975 fins a 1983, van ser 46 les persones assassinades, segons l’estudi de Mariano Sánchez Soler publicat en el llibre “La Transición Sangrienta”.

A dia d’avui, el ministre ja no defensa mètodes i solucions tan dràstiques. Contra “la blasfèmia intolerable” ja compta amb el delicte d’ofenses als sentiments religiosos que reparteix penes i multes a feministes que fan performances sobre el “Santísimo Coño Insumiso” o a còmics que es caguen en Déu i la Verge, com Willy Toledo.

Per a les injúries a la Corona també compta amb delicte propi en el Codi Penal i tota una retaila de jutges disposats a enviar a la presó a rapers, tuitaires i activistes que ofenguin a sa majestat.

Coneguts aquests antecedents de l’actual titular d’Educació, convido a tornar a veure el vídeo de la processó de la Legió. Segur que ara ja no causa cap sorpresa.






Temas relacionados

En Català   /   Política Estado Español   /   Movilización estudiantil   /    Régimen del ‘78   /   Transición española   /   Franquismo   /   Antifascismo   /   Extrema derecha   /   Partido Popular (PP)

Comentarios

DEJAR COMENTARIO