Política Estado Español

50 ANYS MAIG FRANCÈS

Quan el Maig francès va creuar els Pirineus

La unitat obrer-estudiantil, l'anticapitalisme i el qüestionament de l'estalinisme europeu també van arribar a les facultats i fàbriques de l'Estat espanyol. El 68, el PCE i el naixement de l'extrema esquerra dels 70.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Viernes 4 de mayo | 18:54

Com va influenciar la nit de les barricades del Barri Llatí a la universitat espanyola? Quin impacte va tenir la major vaga general de la història d’Europa que li va seguir? Quines conseqüències va tenir el rol del Partit Comunista Francès en l’esquerra antifranquista? En el cinquanta aniversari del maig francès, ens proposem rastrejar com es va viure aquell 1968 sota una dictadura a la qual obrers i estudiants li estaven començant a rosegar els fonaments.

La lluita contra el SEU i l’hegemonia del PCE en el moviment estudiantil dels 60

Els esdeveniments francesos van coincidir amb el quart curs de profunda agitació estudiantil a les universitats de l’Estat espanyol, especialment les de Madrid i Barcelona. Com a precedent avortat per la repressió trobem, una dècada abans, les protestes de febrer de 1956 a Madrid, amb posteriors rèpliques a Barcelona, contra el Sindicat Espanyol Universitari (SEU). L’intent d’alguns estudiants antifranquistes de celebrar un Congrés Nacional d’Estudiants al marge de l’organització vertical controlada pel Front de Joventuts de Falange, va acabar amb una brutal repressió, empresonaments i la destitució d’alguns professors que els havien recolzat.

En els cursos posteriors els intents de part de la dictadura d’apuntalar el SEU obrint la porta a l’elecció de consells de curs i càmeres de facultat resultarien un total fracàs. Els estudiants “no afectes” serien els que anirien copant aquests espais que quedarien totalment restringits per les autoritats acadèmiques.

L’hegemonia política d’aquest primer antifranquisme requeia fonamentalment en el PCE i sectors catòlics, i fins i tot alguns provinents de Falange, que apostaven per una democratització i obertura del Règim.

És el moment en què el PCE aprova la seva política de reconciliació nacional, per la que “la passada Guerra Civil deixa de ser la línia divisòria entre els espanyols, i en primer plànol, apareixen davant aquests els problemes de la llibertat, de la sobirania nacional i del desenvolupament econòmic del país”. El partit de Carrillo comença la cerca d’aliances amb els monàrquics de Carlos Serrer, els liberals de Ridruejo o Marañón i la democràcia cristiana, que acabarà plasmant-se 18 anys més tard en la Junta Democràtica.

Tot això li portarà a apostar per un moviment estudiantil limitat a la defensa d’un programa democràtic, allunyat de tota radicalitat o unió amb la classe obrera. No calia espantar a monàrquics, liberals i democristians.

Paral·lelament, el PCE també desenvoluparà una intensa activitat a la classe obrera, tant infiltrant el sindicat vertical, com fundant les CCOO i dirigint vagues com la de la mineria asturiana de 1962, que suposa l’inici d’una onada de vagues i organització que no serà clausurada fins a ben passats els Pactes de la Moncloa i l’aprovació de la Constitució del 78. No obstant això, la direcció carrillista sempre treballarà per mantenir la gran força de la classe treballadora allunyada del contacte amb la joventut estudiantil i limitada a la lluita econòmica o antirepresiva, i sobretot mai com un subjecte polític independent.

La repressió del règim incentiva la radicalització

A l’esquerra del PCE sorgirà en 1958 el Front d’Alliberament Popular (FLP). Un agrupament heterogeni i eclèctic que neix de sectors cristians impactats per lluites anticolonials com la d’Algèria o revolucions polítiques com la dels consells obrers d’Hongria en 1956. Després de dues grans caigudes, una aquest mateix any i una altra en 1962, aconseguirà reorganitzar-se en 1963 sobre bases marxistes heterodoxes que rebutjaven tant als partits socialdemòcrates com als estalinistes com el francès o l’italià, convertits en peces claus dels seus respectius règims polítics capitalistes.

En el curs 1964-1965, el moviment estudiantil es va convertir en un problema polític de primer ordre per al règim. A Madrid es posa en peus l’Assemblea Lliure i es produeix la primera gran manifestació d’estudiants al febrer. Arrenca així un intens procés d’organització per fora del SEU que el portarà al seu col·lapse: assemblees, vagues, tancaments administratius de les facultats, presència policial en els recintes universitaris...

El fet més significatiu es produeix a Barcelona al març de 1966, amb la reunió de delegats d’estudiants en el convent dels caputxins de Sarrià per a la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. A l’abril el govern tracta de maniobrar acabant amb el SEU i formant les Associacions Professionals d’Estudiants (APE). No obstant això, aquest intent resulta en va. El moviment estudiantil boicoteja massivament les eleccions a les APE i l’agitació es manté durant els dos cursos següents.

En 1967 a Madrid els estudiants s’uneixen a la jornada de lluita convocada per CCOO al gener i a l’abril es crearà en Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Madrid. Al febrer d’aquest any a València es realitza una reunió preparatòria de delegats per a la conformació d’un SDEU en tot l’Estat, els participants són detinguts i això provoca la primera vaga general de totes les universitats per la seva llibertat.

L’hegemonia del PCE i els catòlics encara es manté i el seu programa es limita a reclamar una universitat democràtica, la promoció de la recerca científica al servei de la societat i la lluita per les llibertats polítiques. Malgrat això, els permanents cops repressius del règim fan que les mobilitzacions es mantinguin i una part dels estudiants comencin a radicalitzar-se.

Entre 1966 i març de 1968 s’obren 64 sumaris judicials contra activistes universitaris, amb un total de 163 processaments per càrrecs com a “manifestació il·legal”, “propaganda il·legal”, “desordres públics”, “reunió il·legal” o “associació il·lícita”. Manuel Fraga, en aquells dies ministre d’Informació, arriba a qualificar la situació de les universitats al gener de 1968 de “pau armada” i els informes del Consell Nacional del Moviment d’aquest mateix any adverteixen que en algunes reunions “s’advoca per l’establiment a Espanya d’un règim socialista popular”.

El ministre d’Educació, Vilar Palasí, planteja la necearia “presencia d’una policia paral·lela permanent i secreta a l’interior de les Facultats” i criticava al ministre d’Informació per permetre que es difonguessin notícies sobre les protestes estudiantils com les que s’estaven produint a França.

El Maig francès va despullar també al PCE

Les notícies del maig francès havien creuat ja els Pirineus i eren seguides pels estudiants i obrers que venien enfrontant a la dicatuda. En aquell mes de maig es produeix un concert del cantautor català Raimon en la Facultat de Polítiques i Econòmiques de Madrid que esdevé en un acte de suport a la “Comuna” francesa.

L’experiència francesa va impactar de ple en molts dels debats que havien començat a sorgir en el si del moviment estudiantil, en tensió amb la política del PCE. Qui més es va identificar amb aquest procés va ser el FLP, fins al punt que canviarien el nom del seu òrgan d’expressió, de “Acció Universitària” a “Barricada”, amb el lema de “el millor parlament quan el poder es debat al carrer”.

Per a una gran part dels militants del FLP i també dins de les files del PCE, el maig francès demostrava que els estudiants no només eren la caixa de ressonància de les grans contradiccions socials, sinó que podien també ser un subjecte que contribuís a despertar la força de la classe obrera per posar-se en moviment i posar en escac ni més ni menys que a la república francesa de De Gaulle. La unitat obrer-estudiantil passava a ser un eix central per aconseguir acabar amb la dictadura.

Però a més l’horitzó d’enfrontar el sistema capitalista i l’imperialisme guanyava pes en veure als obrers i estudiants francesos combatre contra un dels majors exemples de democràcia capitalista d’Europa.

Finalment, el rol traïdor del PCF serà un gran cop per al PCE. Els seus atacs contra els estudiants francesos i la seva política activa per aixecar les vagues al juny, demostraven que l’estalinisme d’Europa occidental, amb el qual el PCE es referenciava cada vegada més de camí al gir eurocomunista, havia actuat com el metge de capçalera de l’imperialisme francès.

El PCE reprodueix els descalificatius contra els estudiants esquerrans francesos, que són titllats de “expressions ideològiques petitburgeses”. Carrillo en la seva obra ’Eurocomunismo y Estado’ fa balanç del 68 francès atribuint la derrota a aquests gupos “inmadurs i anàrquics” que van atemorir amb la seva actitud a les classes mitjanes. Tot un avançament de les consignes d’acabar amb les vagues amb les quals el PCE es va disposar a pacificar el carrer del 76 en endavant per fer possible la Transició.

De la radicalització en l’acció a la política

Les conseqüències immediates del maig francès es van produir en el moviment estudiantil i al principi en el nivell de l’acció. El moviment obrer, vivia paral·lelament un relatiu auge de les CCOO i la conflictivitat, però encara sota una hegemonia del PCE amb prou feines qüestionada.

El 68 va accelerar i va aprofundir la formació d’una nova ventrada de militants universitaris més radicalitzada. En l’organitzatiu es passarà a advocar per la constitució d’organitzacions més polític-ideològiques, com els comitès de lluita. També per accions com els “judicis crítics” a catedràtics feixistes, les accions exemplars (que havien de generar una reacció de protesta major) o els “salts” o manifestacions llampec al centre de la ciutat. El discurs anticapitalista va guanyant pes en les assemblees, octavetes i pancartes, unit a les demandes de llibertats i contra la repressió i la Dictadura.

Contrastava amb els mètodes anteriors, més concentrats en la creació de les “zones de llibertat” en les facultats de les quals parlava el PCE, la conformació d’organismes estudiantils limitats a les demandes democràtiques i universitàries i un menor nivell de mobilització.

El curs següent va arrencar amb un grau de protestes mai vist fins al moment, tant en la seva extensió com en la radicalitat d’algunes d’elles. Paral·lelament es començaven a obrir debats i crisis tant en el PCE com en el mateix FLP, expressió de la cerca de noves idees, programes i estratègies.

Aquest ascens va tenir, no obstant, un parèntesi brusc i cruent. El 17 de gener milers d’estudiants es van concentrar a la plaça universitat de Barcelona, un grup va ocupar el Rectorat i va defenestrar un bust de Franco. El govern va decretar el tancament governatiu i la protesta es va estendre a Madrid. Per primera vegada tots dos epicentres del moviment estudiantil vivien un ascens simultani, ja que fins al moment sempre hi havia hagut una certa desincronització entre ambdues capitals.

El 20 de gener a Madrid la policia deté a l’estudiant i militant del FLP, Enrique Ruano, de 21 anys. El seu assassinat en comissaria incendiarà el moviment i el dia 24 el govern decreta l’estat de excepcció. S’imposa la censura prèvia, es tanquen les universitats i s’inicien detencions massives de militants obrers i estudiantils. Fins al 21 de març es detenen a 735 persones, 315 estudiants. Les tortures en comissaria seran la tònica general i s’imposa un reflux en el moviment que no es revertirà fins a desembre de 1970, amb les mobilitzacions contra el procés de Burgos.

El naixement de l’extrema esquerra dels 70

Gener del 69 serà doncs un punt d’inflexió tant per al moviment estudiantil com per a l’esquerra de l’antifranquisme. Aquesta viurà un procés d’escissions genralitzat que donarà origen a l’extrema esquerra dels anys 70.

La major part d’aquestes organitzacions adoptaran el maoisme com a estratègia, que era vist per molts militants com una alternativa a la URSS i els PC estalinitzats, però que mantenia una estratègia etapista que els deixarà desarmats davant la política de ruptura pactada que acabarà desplegant el PCE. Així sorgeixen el PCml, el PCI (posterior Partit del Treball), la ORT (provinent del cristianisme de base) o el MCE (sorgit de l’escissió d’ETA-V Assemblea). També naixeran grups com l’Organització de l’Esquerra Comunista o el principal grup trotskista, la Lliga Comunista Revolucionària, provinent d’un FLP que va implosionar i que va ser l’origen de quadres tant per a aquest grup com per a molts altres partits d’esquerra i extrema esquerra.

Passats els estats d’excepció de gener de 1969 i desembre de 1970, el moviment estudiantil començarà a recuperar-se i a viure nous anys d’intensa mobilització a partir de 1974. No obstant això haurà “canviat de pell”, el PCE apareix en una clara reculada respecte a la dècada dels 60 i la seva hegemonia està discutida, quan no liquidada, entre la joventut estudiantil.

L’extrema esquerra tindrà a la universitat el seu principal bastió, encara que també estarà present en el moviment obrer i amb un pes molt major que el que li reconeix la major part de la historiografia. Especialment a Euskadi o Catalunya, on jugarà un rol destacat en vagues clau com les de Vitòria del 76 i l’experiència de les coordinadores obreres. El qüestionament a la política hegemònica del PCE començarà a ser un fet en fàbriques, facultats i barris. Les raons de perquè aquest no va arribar a evitar la seva previsible i anunciada traïció amb el pacte amb Suárez i el Rei, serà objecte ja d’un següent article.

Bibliografia consultada:

Agnoli, J. i altres. 1968 El mundo pudo cambiar de base.
Carrillo, S. La difícil reconciliación de los españoles.
Lou, S. Maoísmo y Trotskismo contra Franco (1969-1977).
Sánchez Rodríguez, J. Teoría y práctica democrática en el PCE.
Vigna, X. i altres. Cuando Obreros y Estudiantes desafiaron el poder.
Ysas, P. Disidencia y subversión. La lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1960-1975.






Temas relacionados

Revoluciona UB   /   En Català   /   Estado español   /   Política Estado Español   /   Mayo Francés   /   Extrema izquierda   /   PCE   /    Régimen del ‘78   /   Transición española   /   Movimiento estudiantil   /   Izquierda española   /   Francia   /   Historia

Comentarios

DEJAR COMENTARIO