Política Estado Español

#PRIMAVERACATALANA

Qui treballa per avortar la Primavera Catalana?

La criminalització i repressió de l'Estat central, l'aposta per un front democràtic que restableixi la normalitat autonòmica i la negativa a impulsar mobilitzacions de suport a la resta de l'Estat. Tres polítiques diferents per evitar una gran primavera contra el Règim del 78.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Viernes 6 de abril | 18:31

Després dels últims empresonaments ordenats pel jutge Llarena i la detenció de Carles Puigdemont els carrers de ciutats i pobles a Catalunya van tornar a omplir-se. Concentracions, manifestacions improvisades i talls de carretera que no es van aturar ni en les vacances de Setmana Santa. Arrencava així la que ja s’ha denominat com a “Primavera Catalana”.

Encara que les mobilitzacions no han aconseguit la massivitat i extensió del moviment de tardor, suposen la fi de la letargia imposada pel 155 i la desmobilització impulsada per la direcció processista. Encara que el més auspiciós potser sigui que marquen un cert grau de radicalitat en els mètodes que s’expressava en la "fi de la revolució dels somriures” i els càntics de “vaga general” de molts participants.

El moviment democràtic català ha estat el principal desafiament al que s’ha hagut d’enfrontar el Règim del 78. Alhora sembla haver estat el tret de sortida d’un nou cicle de lluites que ha tingut la seva continuïtat en 2018 amb el [8M, les manifestacions de pensionistes, per la llibertat d’expressió i una miriada de conflictes laborals. Que tot això conflueixi és un risc que ha encès la llum d’alarma en nombrosos i molt variats llocs.

En primer lloc el mateix règim, i especialment el búnquer que representa el bloc monàrquic. D’aquí que al manteniment de l’escalada repressiva contra el Govern -ara estès fins a a la cúpula dels Mossos d’esquadra- la Judicatura, el govern, els partits del 155 i la seva premsa vulguin sumar la criminalització i persecució dels CDR i centenars d’activistes que ja estan processats per les protestes de tardor. La política de la por pretén posar fre al moviment amb uns mètodes en els quals l’Estat espanyol és degà, amb dècades d’aplicació contra l’esquerra independentista basca.

El segon front per tractar de bloquejar aquesta primavera ve des de les pròpies files de l’independentisme. La direcció processista es troba escapçada i en procés de recomposició per l’envestida repressiva. El Règim del 78 es mostra impassible, encara que aquesta venia des d’octubre acceptant cada vegada més obertament la tornada a l’autonomisme com va defensar Turull en la seva investidura.

Però les noves escapades d’ERC i el PDeCAT, encapçalats pel President del Parlament Torrent, no es preparen per reprendre la lluita democràtica, sinó més aviat per aprofundir el camí de normalització autonòmica que ja van iniciar els que avui estan a Estremera, Alcalá Meco o l’exili. Les negociacions per buscar una sortida de concentració, el front democràtic del que va parlar Torrent en el seu missatge institucional, s’estan intensificant. Els intents de formar un govern que inclogui, o compti amb el suport, dels comuns i fins a l’ala esquerra del 155, el PSC, busquen acabar definitivament amb el moviment democràtic i congelar indefinidament les seves reivindicacions.

Aquesta política no resta perquè, fins que pugui efectivitzar-se es realitzi alguna altra escenificació simbòlica, com els nous intents d’investir a Jordi Sánchez. Però en tot cas, el límit del que ordeni el Constitucional serà sempre respectat.

Els partits de la burgesia i la petitaburguesía catalana actuen d’acord al que han vingut fent durant tot el procés. La seva negativa a impulsar la mobilització social necessària per tombar al Règim del 78 i fer possible el dret a decidir va quedar evidenciada en la seva claudicació després del 27O. Avui simplement aprofundeixen aquesta línia en un marc de major feblesa. El seu únic “full de ruta” passa per demostrar que volen tornar a ser “bons nois” perquè el govern central, o el següent, doni l’ordre d’afluixar amb la repressió, reparteixi algun indult i retorni una autonomia el menys mutilada possible.

A aquesta política s’ha sumat amb entusiasme la burocràcia dels grans sindicats, UGT i CCOO, fidels al seu rol de “bombers” del règim. La convocatòria de la manifestació del dia 15 d’abril vol servir de ratificació de masses a aquesta política i a un possible futur govern de coalició. De pas, posant-se al capdavant d’aquesta iniciativa, la burocràcia s’avança i rebaixa la pressió del carrer en favor d’una vaga general a Catalunya contra el 155 i la repressió.

També a la “esquerra” del règim aquesta tornada de la mobilització ha generat una notable incomoditat. Més encara pel fet que el escapçament de la direcció processista genera un relatiu “descontrol” que obre la possibilitat de que es pogués avançar en la radicalització política.

Els comuns van sortir a oferir-se, una vegada més, com la peça necessària per consolidar una tornada autonomista que servís de desviament institucional a les aspiracions democràtiques de milions de catalans. Elisenda Alamany va ser la primera a obrir-se a negociar amb la direcció processista si aquest era l’objectiu. Domènech ve insistint en la idea d’un govern de concentració encapçalat per independents -una sort de govern Armada a la catalana- i fins i tot s’ha sumat a la criminalització dels CDR assenyalant-los com a “expressions de conflicte violent”.

Per la seva banda Iglesias i Garzón surten a criticar la repressió el dia que les detencions són portada per tornar a una agenda, l’endemà, que segueix deixant passar tots aquests atacs a les llibertats democràtiques que estan sembrant nefasts precedents contra les futures mobilitzacions de treballadors, estudiants i moviments socials en la resta de l’Estat. A què esperen per convocar encara que sigui una manifestació en contra del 155 i la repressió contra Catalunya?

En aquest panorama la Primavera Catalana té per davant poderosos obstacles a vèncer per aconseguir imprimir un canvi en la situació política. La CUP es presenta com la principal organització política que li ve donant un suport sense “peros” a les mobilitzacions. No obstant això, per aconseguir que no acabin amb la primavera ni els jutges i fiscals, ni els que volen plastificar-la en la volta a la “normalitat institucional”, és necessari un canvi de rumb polític molt més profund que aquest suport.

La tornada de la mobilització, fins i tot amb mètodes més combatius, ha de donar-se a la calor de les principals lliçons que va deixar plantejades la tardor. I en això la CUP segueix sense fer un balanç autocrític en profunditat de com la política de “mà estesa” va contribuir al desenllaç posterior al 27-O: claudicació de la direcció i passivitat del moviment.

La política de la CUP fins al moment, compartida també per una part important de l’activisme dels CDR, segueix sent la de pressionar a les direccions processistes perquè s’avinguin a recompondre el bloc sobiranista de la tardor. La fòrmula més sintètica és la d’insistir amb la investidura de Carles Puigdemont per mantenir la desobediència institucional. Una cosa és defensar el seu dret democràtic a ser investit i una altra plantejar que el candidat que no va voler defensar la república i que és hereu de la dreta neoliberal catalana és el nostre.

En comptes de seguir alimentant la il·lusió que ERC i el PDeCAT són els companys de viatge necessaris per aconseguir exercir el dret d’autodeterminació, i que es pot aconseguir des de la desobediència i les performances institucionals, els sectors que avui estan al capdavant de les mobilitzacions haurien de plantejar obertament un “full de ruta” independent, de classe i amb eix en una gran mobilització social amb la classe treballadora al capdavant.

Un “full de ruta” que aposti clarament per incorporar a la classe treballadora a aquesta lluita. Per a això s’ha d’unir la lluita contra la repressió i per la república a un programa que es proposi resoldre les grans problemàtiques socials d’atur, precarietat, habitatge o serveis públics atacant els interessos dels grans capitalistes, inclosos els que representen històricament el PDeCAT i ERC. Això ha de partir d’una exigència clara a les organitzacions sindicals perquè constitueixin un front únic obrer per lluitar per aquest programa. L’esquerra sindical ha de posar-se a treballar en aquest sentit fins a imposar-lo a les grans centrals, per mitjà d’assemblees, aturades, vagues sectorials i accions als centres de treball.

En definitiva un “full de ruta” que posi al centre la lluita de classe i no les maniobres institucionals que es desplomen com un castell de naips a voluntat del Senat o la Judicatura. Això passa en l’immediat perquè totes les mobilitzacions aixequin l’exigència a les centrals sindicals d’una vaga general i la unitat amb els sectors en lluita de la resta de l’Estat, per aconseguir derrotar l’escalada repressiva i lluitar en comú contra el Règim del 78. Solament des d’aquesta via podrem aconseguir la llibertat dels presos polítics, la fi del 155 i obrir el camí a conquistar repúbliques que siguin dels treballadors i socialistes lliurement federades en tota la península ibèrica.






Temas relacionados

ERC   /   Independencia de Catalunya   /   Artículo 155   /   PDeCAT   /   En Català   /   Política Estado Español   /   CUP    /    Régimen del ‘78   /   Presos políticos   /   Represión   /   Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO