Política Estado Español

Rajoy dimiteix com a líder del PP: balanç d’una gran gestió... a favor dels capitalistes

Rajoy va anunciar aquest dimarts, entre llàgrimes, el seu adéu a la presidència del Partit Popular i a la política. Després del triomf de la moció de censura de Pedro Sánchez, el ja expresident del govern decideix ara abandonar la direcció del partit.

Miércoles 6 de junio | 12:16

Foto: EFE

Després de més de set anys de govern del corrupte i reaccionari Partit Popular, el divendres passat Mariano Rajoy va ser expulsat del Palau de la Moncloa. La moció de censura del PSOE, recolzada pels escons de Podemos i el nacionalisme basc i català, va fer caure al govern del PP, aguditzant la seva pròpia crisi interna.

El Partit Popular, corcat per la corrupció dels Gürtel, Púnica, Brugal, Lezo..., s’enfronta, després de la marxa de Rajoy, a un escenari de lluita interna entre camarilles per dilucidar qui emergirà com a nou dirigent. Tot indica que la seva descomposició tendirà a aprofundir-se.

Un breu balanç de la figura del seu ja exmandatari llança un saldo de duríssims atacs a les conquestes socials i els drets democràtics.

Mariano Rajoy enemic de la classe treballadora i els pobles

Des del principi de la seva primera legislatura, cap al 2011, les seves intencions van quedar molt clares. Es va tractar d’una continuació, corregida i augmentada, de la política de retallades i atacs als nivells de vida de la immensa majoria ja iniciada pel seu homòleg anterior, José Luis Rodríguez Zapatero.

Porten la seva signatura: la major pujada d’impostos regressius de la democràcia; una amnistia fiscal de la qual es van valer 31.000 evasors al fisc, alguns, personalitats tan il·lustres com Rato o Bárcenas; retallades sense precedents a la despesa pública, especialment sensibles en sanitat i educació; fins a l’anomenada “reforma laboral”, que abarateix l’acomiadament, dinamita la negociació col·lectiva i ens condemna a una vida de precarietat.

Al mateix temps, les successives “reformes” financeres, que van acabar amb el rescat de la banca espanyola. Segons dades del propi Banc d’Espanya, s’estima que l’Estat no va poder recuperar almenys 60.000, dels 76.410 milions d’euros en ajudes destinades a “salvar” al sistema financer, com es denomina en l’eufemístic llenguatge burgès a la socialització de les pèrdues del capital financer. Nombrosos economistes asseguren que serà fins i tot més.

Per si no fos poc, es va criminalitzar la protesta social i es van imposar traves a la llibertat d’expressió, a través de l’anomenada “Llei Mordassa” de 2015. Des de la seva aparició, a l’Estat espanyol hem viscut un autèntic setge a les llibertats i drets democràtics; setge del que també hem estat diana Esquerra Diari.

Al mateix temps, es va desenvolupar una ofensiva brutal contra el poble de Catalunya, des d’aquell famós “espanyolitzar als alumnes catalans” de l’exministre Wert, fins a la repressió policial salvatge de l’1-O i el calcigament reiterat dels més elementals drets nacionals catalans, negant-los no només el dret d’autodeterminació, sinó també aplicant el 155 i perseguint judicialment als líders del “procés”.

Aquests són només alguns dels atacs més durs del ja exgovern del PP. Un exemple de gestió, en un escenari recessiu o d’estancament del capitalisme a nivell europeu, orientada a salvaguardar els beneficis del gran capital, descarregant el pes de la crisi sobre les espatlles de les masses, al mateix temps que es persegueix i reprimeix a tot aquell que s’atreveix a aixecar la veu.

La crisi del PP com a reflex de la crisi del Règim del 78

En última instància, el Partit Popular és el producte més peculiar del propi Règim del 78. És la seva essència destil·lada. Atacs a les masses, calcigament dels drets democràtics dels pobles i tot això inscrit en una orgia de corrupció. Un quadre exacte del capitalisme espanyol.

Precisament, en l’escenari de crisi capitalista obert a partir de 2007, que es tradueix en una greu crisi social que afecta a milions de famílies; és en aquest escenari, que milions comencen a comprendre que el nivell de vida que els espera i al que poden aspirar, serà inferior al de la generació anterior. Comença a obrir-se camí la perspectiva que el futur no ofereix grans oportunitats per a la immensa majoria social. I en aquesta tesitura, l’estructura del Règim del 78, les “formes de dominació” burgeses que havien caracteritzat al capitalisme espanyol durant 40 anys després de la mort de Franco, entren en crisi. Amb ell, i al mateix temps, també ho fan les forces polítiques que li van servir i serveixen d’agafador. Una autèntica tendència a la “crisi orgànica”, en la qual es troba instal·lat el capitalisme espanyol.

Així es pot entendre l’ascens de Podemos, com a expressió distorsionada del 15-M i el cicle de lluites 2011-14, que al mateix temps va suposar la seva canalització institucional i va contribuir a l’esgotament del mateix. I aquesta és també, de l’altre costat de l’espectre polític, l’explicació de l’ascens de Ciutadans, que intenta disputar-li al PP l’hegemonia de la dreta espanyola.

És precisament arran de l’ agudització de la qüestió nacional catalana, que C´s tracta de desmarcar-se des de la dreta del PP, mostrant els seus trets espanyolistes més rancis i volent capitalitzar electoralment una política de “mà dura” contra Catalunya. Una genuïna proposta política de tancar, en clau reaccionària i recentralitzadora, la crisi de Règim.

Contra la política de l’anomenat “mal menor”, organitzem-nos per lluitar

Mariano Rajoy ja és part del passat. El seu lloc ha vingut a ocupar-lo el PSOE de Pedro Sánchez. No obstant això, i com explicàvem dies enrere a Esquerra Diari, això no suposarà un canvi qualitatiu pel que fa al període anterior del PP, ja que “el parany del bipartidisme (canviar al PP pel PSOE i tornar al mateix) venia funcionant com un dels pilars del règim des dels seus començaments. Dos partits amb “responsabilitat d’Estat” -com bé ho ha expressat Pedro Sánchez al parlament-, compromesos amb la defensa de la Constitució de 1978, amb la unitat inamovible d’Espanya -contra el dret a decidir dels pobles-, amb la monarquia, la impunitat dels crims del franquisme i les polítiques d’austeritat. Tots dos partits promovent la integració de l’Estat espanyol a la Unió Europea i la OTAN, al costat de la defensa de les multinacionals espanyoles al món, com les que es van quedar a preu vil amb empreses de serveis i extracció de recursos naturals a Amèrica Llatina.”

És l’anomenat “mal menor” del PSOE, que no suposa sinó un “parany” del règim des dels seus mateixos orígens per canalitzar i passivitzar el descontentament social, emmascarant com a “progressistes” les mateixes polítiques conservadores que duu a terme el PP. Aquest parany va ser impugnat ja fa més de 7 anys quan ocupavem les places al crit de, “PSOE i PP: la mateixa merda és”.

Avui aquest mecanisme torna a engegar-se, lamentablement, amb la inestimable col·laboració dels dirigents d’Units Podem. No obstant això, els joves, les dones i els treballadors tenim per davant el desafiament polític d’evitar aquest parany i batallar per recuperar la lluita social i la mobilització de masses, com a mitjà per lluitar per un programa de reivindicacions democràtiques i transitòries, que aixequi ben alt la bandera de la independència política de la classe treballadora, contra totes les variants del Règim.






Temas relacionados

En Català   /   Política Estado Español   /    Régimen del ‘78   /   PSOE   /   Partido Popular (PP)   /   Mariano Rajoy

Comentarios

DEJAR COMENTARIO