Internacional

IDEES I DEBATS

Revolució i lluita negra: el marxisme com a arma contra el racisme i el capitalisme

Com emprar el marxisme per lluitar contra els sistemes interconnectats del capitalisme i el racisme?

Jueves 8 de febrero

Racisme, capitalisme i esclavitud

A la seva obra més important, Marx afirma que “el treball en una pell blanca no pot emancipar-se a si mateix quan és titllat de pell negra”. Tot i els intents dels grups intel·lectuals i polítics de negar la postura inflexible de Marx i Engels (i per extensió la del marxisme revolucionari) contra el racisme, els fundadors del socialisme científic van entendre a fons que l’opressió racista servia com a eina per a l’explotació capitalista de tots els treballadors.

La relació entre el capitalisme i el racisme només s’ha reforçat en les generacions posteriors. Hi ha hagut casos en els que la falsificació de les posicions de Marx i Engels i els intents conscients d’equiparar el marxisme amb l’estalinisme han portat a atacs generalitzats al marxisme. En aquest breu article es descriurà com la direcció de la Revolució Russa va entendre la lluita contra el racisme.

El marxisme es va desenvolupar sobre els fonaments d’una nova cosmovisió basada en el materialisme històric i que oferia una explicació superior a l’idealisme, les creences religioses o una visió de la història com a simple successió d’esdeveniments aleatoris. Contràriament a aquests punts de vista, el marxisme explica el desenvolupament de la història i la divisió de la societat en classes com quelcom que emergeix del desenvolupament material de la societat humana, i descriu la lluita de classes com la força impulsora de la història.

És a partir duna visió científica del desenvolupament del capitalisme, i d’una crítica de la economia política i dels orígens de l’Estat burgès, que el marxisme explica el racisme com una ideologia que va sorgir per justificar i racionalitzar una de les majors atrocitats de la història de la humanitat i identificar-la com un dels pilars fonamentals de l’acumulació de capital primitiu: l’esclavitud i el comerç de més d’11 milions d’éssers humans per a treballar a les plantacions de les Amèriques i el Carib. Es tracta d’una contraposició a concepcions idealistes que veuen el racisme com una ideologia que sempre ha existit i que és intrínseca a la condició humana o com una idea que va sorgir del no-res, dissociada dels seus fonaments materials.

Sense el reconeixement d’aquest aspecte fonamental, és impossible tenir una visió científica del desenvolupament del racisme o del propi capitalisme. Com escriu Eric Williams a la seva obra clàssica Capitalisme i esclavitud:

“L’esclavitud no neix del racisme: més aviat, el racisme és conseqüència de l’esclavitud (...) La raó era econòmica, no racial (...) Els trets de l’home, el seu cabell, color i dentadura, les seves característiques infrahumanes tan àmpliament invocades, van ser només les racionalitzacions posteriors per justificar un simple fet econòmic: que les colònies necessitaven mà d’obra i van recórrer a mà d’obra negra perquè era la millor i la més barata”.

Al llarg del llibre -les tesis del qual segueixen generant importants debats- Williams descriu el paper de l’esclavitud en el procés d’acumulació primitiva, centrant-se en la relació entre el tràfic d’esclaus i el desenvolupament industrial a Anglaterra. A la seva fase imperialista, l’era de “crisis, guerres i revolucions”, es va reforçar la relació entre racisme i capitalisme.

No és una coincidència que les teories del racisme científic s’hagin desenvolupat més plenament a mida que els Estats-nació han representat un paper decisiu en la combinació del racisme i el capitalisme per augmentar l’explotació, precisament quan el continent africà estava ocupat i dividit entre les potències europees.

Aquesta és la base d’una explicació científica al voltant de com el racisme es desenvolupa com a ideologia. És impossible entendre el desenvolupament del capitalisme sense tenir en compte la relació entre l’esclavitud i el racisme. És inqüestionable que, fins avui, el racisme serveix per fomentar l’explotació capitalista.

Infinitat d’estadístiques indiquen que els negres tenen les feines més precàries i mal remunerades, i reben salaris molt més baixos que els blancs, fins i tot si fan el mateix treball. Al augmentar els nivells d’explotació del treballador negre, i especialment de les dones negres, els capitalistes poden reduir encara més els salaris i les condicions de vida de la classe obrera en el seu conjunt. Per aquest motiu, la lluita contra el racisme ha de ser necessàriament una lluita contra el capitalisme.

Revolució i esclavitud

La Revolució Russa de 1917 va mostrar-li a la classe obrera i als sectors més oprimits de la societat una visió de futur més enllà dels estrets límits de l’opressió capitalista. Això no només es va aplicar als treballadors russos; els camperols, que venien d’una història de servitud en la qual se’ls considerava bestiar, van assolir la seva somniada reforma agrària; les minories religioses van obtenir llibertats religioses; les dones van obtenir el dret a l’avortament per primer cop a la història; i els homosexuals ja no van ser perseguits.

A nivell internacional, la Revolució Russa va tenir un gran impacte en la lluita de classes i va demostrar que, fins i tot en països capitalistes subdesenvolupats com Rússia o els països del continent africà, les masses podien dirigir una revolució.

La Tercera Internacional, liderada per Lenin i Trotski, va néixer de la lluita contra els socialxovinistes que recolzaren la guerra imperialista a principis del segle XX. La perspectiva internacional de la revolució socialista esdevingué decisiva per als seu fundadors. Després del triomf de 1917, van intentar transformar la recentment creada República Soviètica en una barricada per a la revolució internacional i global. Els interessos dels obrers soviètics estaven entrelligats amb els de la classe obrera global i multitud de pobles oprimits a tot el món.

Un dels aspectes més atroços de la primerenca era imperialista va ser la divisió i el domini del continent africà per part dels 15 països europeus de la Conferència de Berlín de 1885. L’expansió de la Revolució Russa, la derrota de les burgesies europees i la victòria de la classe obrera en aquests països imperialistes -França, Alemanya i Anglaterra entre altres- hauria sigut un cop fatal al seu projecte colonial al continent africà. Al mateix temps, el debilitament de la burgesia europea hauria incrementat les possibilitats dels treballadors africans i dels sectors oprimits de derrocar el domini imperialista a les seves regions.

Líders revolucionaris com Lenin i Trotski van deixar diversos testimonis del seu enorme entusiasme per la lluita negra contra l’opressió racista i el paper de tots els revolucionaris en la fusió amb aquesta lluita internacional. Fins i tot abans de la Revolució Russa, Lenin ja mostrava la seva preocupació per la situació dels negres a tot el món, entenent com de crucial era per als comunistes connectar-se amb els sectors més oprimits i explotats de la classe obrera. El 1920, John Reed va escriure un informe a petició de Lenin, descrivint la situació dels negres als Estats Units al Segon Congrés de la Tercera Internacional Comunista:

“Els comunistes no han de romandre al marge del moviment negre que exigeix la seva igualtat social i política i que en aquests moments, en un moment de ràpid creixement de la consciència racial, s’està estenent ràpidament entre els negres. Els comunistes han de fer servir aquest moviment per a desemmascarar la mentida de la igualtat burgesa i emfatitzar la necessitat de la revolució social que no només alliberarà a tots els treballadors del servatge, sinó que també és l’única manera d’alliberar al poble negre esclavitzat”.

En una societat dividida en classes socials basades en la relació amb els mitjans de producció i l’apropiació privada de la burgesia del treball social produït per la classe obrera, els marxistes argumenten que els explotadors acaben esdevenint els seus propis enterramorts.

La classe obrera, en virtut del seu paper estratègic en la producció de tot el que existeix a la societat, és l’únic grup capaç de derrotar al capitalisme, assumint la tasca d’emancipar no només a la seva pròpia classe, sinó a tota la humanitat. La població negra no només és una part fonamental de la classe obrera, sinó que també forma part dels seus sectors més precaris.

El Quart Congrés celebrat el 1922, abans de l’estalinització de la Comintern, va ratificar les seves tesis sobre l’alliberació de la població negra, declarant que l’ordre revolucionari del dia incloïa la lluita contra el racisme i el recolzament a les lluites del poble negre a escala internacional. Després d’afirmar que “l’enemic de la raça[negra] i de l’obrer blanc és idèntic: el capitalisme i l’imperialisme”, van afirmar la tesi següent:

“La Internacional Comunista ha de lluitar per la igualtat de les races blanca i negra, per igual salari i per igualtat de drets polítics i socials. La Internacional Comunista utilitzarà tots els mitjans al seu abast per obligar als sindicats a admetre als treballadors negres o, quan aquest dret ja existeix sobre el paper, per dur a terme una propaganda especial per a la seva entrada als sindicats. Si això resultés impossible, la Internacional Comunista organitzarà als negres en els seus propis sindicats i després farà servir la tàctica del front unitari per obligar als sindicats generals a admetre’ls.”

Aquests exemples històrics mostren que la lluita negra es la lluita obrera, un missatge que segueix tenint rellevància avui en dia. Lluitar per la classe obrera significa lluitar contra el racisme i defensar, per exemple, la igualtat salarial entre negres i blancs, homes i dones, i entre contractats directes i subcontractats. Aquesta lluita exigeix la fi de la brutalitat policial, el dret a un habitatge digne i una reforma agrària integral, ja que és l’única manera d’unir a la classe obrera. Es tracta d’una qüestió decisiva, ja que la unitat es impossible sense lluitar contra el racisme, i sense aquesta unitat no es pot aconseguir la victòria en un procés revolucionari.

La lluita negra i la revolució internacional

Lenin i Trotski no van considerar la Revolució Russa com un fi en si mateix, sinó més aviat com el primer pas en l’expansió internacional i global de la revolució que arribaria primer a altres països europeus com Alemanya. Això significaria el final de la dominació colonial a Àfrica i Àsia i un formidable avenç des del punt de vista de la revolució mundial.

La política reaccionària de l’estalinisme en defensa d’un “socialisme en un sol país” promoguda després de 1924, juntament amb els fracassos de la revolució xinesa i la vaga general a Anglaterra el 1926, van segellar el destí de les lluites i resistències negres al continent africà. Va assenyalar a la burgesia imperialista global la possibilitat de recuperar la seva força i mantenir el seu domini internacional, endarrerint durant dècades la independència dels països africans.

A Brasil, l’estalinisme representat pel Partit Comunista Brasiler (PCB) va tenir un paper deplorable en la política racial. Entre diversos exemples fins la dècada de 1960, la JCP es va oposar a discutir qualsevol demanda per a admetre als negres a sindicats perquè argumentaven que dividia a la classe obrera, capitulant descaradament a la ideologia de la “democràcia racial”.

Trotski va dedicar tota la seva energia a combatre la burocratització de la URSS. L’Oposició d’Esquerra, i després la Quarta Internacional, van ser la continuació de la tradició bolxevica. La passió i les aspiracions d’aquests revolucionaris estaven ancorades en els fonaments teòrics-programàtics de la teoria de la revolució permanent, que fomentava fortament la fusió de les idees revolucionaries amb els sectors més explotats i oprimits de la societat capitalista, com els negres als Estats Units, Amèrica llatina i Àfrica. En paraules de Trotski:

“Podem i hem de trobar un camí a la coincidència dels obrers negres[sic], els obrers xinesos, els obrers indis, i tots els oprimits a l’oceà humà de les races de color a les quals pertany la paraula decisiva en el desenvolupament de la humanitat”.

La lluita revolucionària contra l’explotació i l’opressió, particularment entre els negres, fou decisiva per al sorgiment d’una generació de trotskistes negres. La lluita contra l’estalinisme i el desenvolupament de la teoria de la revolució permanent pròpiament dita van impulsar la perspectiva revolucionària de la lluita contra el racisme.

Tal vegada l’individu que més destaca en aquest sentit és CLR James, l’autor de The Black jacobins. James és reconegut als cercles acadèmics com la persona que va revelar al món la profunditat d’un dels assoliments més gloriosos de la història mundial: la Revolució Haitiana. Pocs recorden el seu passat trotskista o el fet que quan examina Haití, ho fa a través de la lent de la lluita de classes.

El poder d’aquest llibre es basa, entre altres coses, en la manera en la que James descriu com les condicions revolucionàries a França s’entrelligaren amb el debilitament de l’elit de Santo Domingo, al temps que destaca l’audàcia revolucionària i intransigent del poble negre de l’illa a la recerca de la seva llibertat. Només algú amb una visió del món guiada per la perspectiva dels explotats i oprimits en la lluita de classes seria capaç d’una obre que revelés com la revolució va transformar els antics esclaus de Saint-Domingue en herois.

CLR James no només va ser un historiador sinó també un militant trotskista que va buscar vincular la lluita per a l’alliberació dels negres amb la lluita directa contra la burgesia imperialista i els seus governs sipais als països no imperialistes. Va demostrar com, en moments importants de la lluita de classes, els objectius de tota la classe obrera tenen més possibilitats de ser assolits amb la unitat de les files treballadores, és a dir, entre negres i blancs.

La Revolució Russa va ser el punt més àlgid en la lluita pel fi de l’explotació i l’opressió. Fou una demostració de l’audàcia, el coratge revolucionari i la preparació científica dels bolxevics. Malgrat els límits de l’analogia, la mateixa determinació en la lluita per la llibertat va fluir per les venes del poble negre de Saint-Domingue en aquest episodi decisiu de la història del capitalisme. L’esperit dels bolxevics, de l’Oposició d’Esquerra i la Quarta Internacional es reflecteix en aquestes paraules:

“El que nosaltres com a marxistes hem de veure és el formidable paper dut a terme pels negres en la transformació de la civilització occidental del feudalisme al capitalisme. Només des d’aquest punt de vista podrem apreciar (i preparar) el paper encara més gran que han de representar necessàriament en la transició del capitalisme al socialisme”.

Des d’aquesta perspectiva, la emancipació de blancs i no blancs a la que fa referència Marx adquireix ple sentit en la lluita per una societat lliure d’explotació i qualsevol forma d’opressió: una societat comunista. Qui, sinó els que més pateixen sota el capitalisme, lluitarà més vigorosament per aquest futur?






Temas relacionados

En Català   /   Teoría   /   Teoría Marxista   /   Racismo   /   Internacional

Comentarios

DEJAR COMENTARIO