Política Estat espanyol

DECLARACIÓ CRT

Contra la dreta i el “mal menor” fa falta una candidatura anticapitalista i de classe: una crida urgent a la CUP i Anticapitalistes

L'ascens de Vox i la perspectiva d'un govern de les dretes no es podrà enfrontar de la mà del PSOE, donat suport pels seus socis d'Unidos Podemos. És urgent posar en peus una extrema esquerra anticapitalista, de classe i que promogui l'autoorganització i mobilització social.

Jueves 7 de marzo | 15:54

La convocatòria de Pedro Sánchez a eleccions anticipades és un fet. Que aquest hagi estat el govern més breu des de 1977 és un símptoma més que el Règim del 78 continua transitant una crisi orgànica de difícil sortida. El fracàs del Govern del PSOE -recolzat en el Parlament per Unidos Podemos, el PNB i de forma més intermitent els independentistes catalans- expressa el fracàs del projecte de “regeneració democràtica” i restauració en clau progressista del Règim.

Si alguna cosa han demostrat aquests nou mesos des de la moció de censura és que el contingut d’aquesta restauració no qüestionava gens el manteniment dels pilars claus del Règim hereu de la dictadura. A Catalunya els oferiments de diàleg i els “gestos” de mans buides -en els quals no cabia no només discutir el dret a decidir, sinó tampoc la fi de la repressió- no han pogut ocultar que el PSOE és abans de res un partit de la Corona i que aquesta ja va dictar sentència el 3-O.

En la promesa reversió de les conseqüències de la crisi i les polítiques d’ajust, el govern Sánchez s’ha demostrat com un “venedor de fum”. Els Pressupostos Generals, presentats com “els més socials de la història”, ni tan sols recuperaven la despesa social prèvia a les retallades i s’enquadraven en els marges imposats per Brussel·les per a garantir el pagament del deute. Però al mateix temps, mantenien una clara continuïtat amb el Govern anterior, renunciant a derogar contrareformes com la laboral o la de pensions, o a prendre mesures serioses contra la bombolla dels lloguers.

Les “guerres culturals” que es va disposar a obrir també s’han mostrat com a focs artificials. Sobre memòria històrica, el PSOE és capaç de realitzar homenatges a Azaña o fins i tot promoure l’exhumació de Franco -alguna cosa que està per veure’s si aconseguirà- però no qüestiona ni un mil·límetre el pacte d’impunitat de la Transició, com demostra la seva negativa a retirar-li les medalles al torturador “Billy el niño”. O en matèria d’immigració, la foto de la rebuda del Aquarius al juliol, no oculta que ara el Open Arms segueix segrestat a Barcelona pel govern o que el ministre de l’Interior anunciava fa unes setmanes l’obertura de nous CIEs, veritables presons per a immigrants.

En tot aquest periple Podemos i IU han decidit actuar com el principal soci del govern del PSOE. Les exigències, desvergonyiments com amb el preacord del Pacte de Toledo i fins a revessos parlamentaris, no han estat més que una impostura. Unidos Podemos no oculta -al contrari, defensa com a eix de la seva política-, la seva aspiració a formar un govern de coalició amb el PSOE. Un nou intent de formar un “govern progressista” darrere d’un programa de regeneració superficial del Règim i d’algunes polítiques que no suposen ni un incompliment amb Brussel·les i el pagament del deute, ni menys encara amb el llegat de contrareformes que aquest partit, en alternança amb el PP, han vingut aprovant per a fer de la precarietat, els salaris de misèria i els serveis públics infrafinançats la norma.

La crisi oberta en Podemos per la ruptura d’Iñigo Errejón per a embarcar-se en un nou projecte reformista liberal amb Manuela Carmena és el subproducte d’aquesta cada vegada major integració en el Règim. El que fora número dos de Pablo Iglesias és la versió sense complexos de la política a la qual es ve jugant la seva formació des de, almenys, les eleccions de 2015: rebaixar i rebaixar el programa per a afavorir amplis acords “progressistes” i governs de gestió del capitalisme com els que hem vist en els anomenats “ajuntaments del canvi”.

Avui no només els qui vam tenir una posició crítica des de l’inici parlem de la fi de cicle del neorreformismo. És cada vegada més visible que Unidos Podemos ni es proposen ni són percebuts com una impugnació al Règim, la “casta” o les polítiques econòmiques en favor dels grans capitalistes. Després de cinc anys des de la seva irrupció, Podemos és una reedició senil de la vella IU de Llamazares i Cayo Lara, i en aquesta repetició farsant, l’IU de Garzón els acompanya sense moltes diferències. Tant Montero, Iglesias com Garzón, o el mateix Errejón, coincideixen que després de les diferents convocatòries electorals la clau serà forjar governs de coalició amb els social-liberals.

La fallida del govern Sánchez i d’Units Podemos és una cosa inseparable de l’última novetat de la crisi del Règim: l’emergència de Vox per l’extrema dreta i la radicalització del PP i Ciutadans. La desafecció amb el PSOE i amb el rol de soci privilegiat del neorreformismo, es va expressar a Andalusia amb la important pujada de l’abstenció.

Vox neix com la versió més conseqüent del “a por ellos” i la “democràcia del 155”. És per tant un producte genuí del Règim del 78, no un outsider. A la seva gestació han contribuït tant el PP, Cs, la Corona o la Judicatura, com el mateix PSOE que va ser part de l’aprovació del 155 contra el poble de Catalunya, comparteix l’estrada de l’acusació en el judici del procés amb la Fiscalia i Vox, i, tan sols al desembre, amenaçava de nou amb tornar a intervenir l’autonomia catalana.

L’engendro liderat per Abascal fa de la seva agenda contra les dones, els immigrants i la mà dura contra Catalunya, les seves tres grans banderes, darrere de les quals hi ha també un programa econòmic neoliberal sense embuts contra la classe treballadora i els sectors populars. Un programa que troba qui li segueixi en la dreta. El PP de Casado li segueix a la saga el seu curs de radicalització i la nova “dreta cool” de Cs, encara que rebutja les qüestions més casposes com el programa contra les dones -en benefici d’un reaccionari “feminisme liberal”-, està disposat a fer els ulls grossos per a facilitar un possible govern com a Andalusia.

La possibilitat d’un govern de les dretes està inscrita en la situació. Una hipòtesi que plantejaria sens dubte un salt en la bonapartització del Règim i un redoblament de l’ofensiva contra els drets democràtics i socials.

Contra aquest escenari hi ha sectors del establishment que vénen encoratjant una alternativa de reconstrucció del “centre polític” per mitjà d’un acord entre el PSOE i CS. El principal temor de mitjans com El País, no és la reculada social i democràtica, sinó que un govern de les dretes podria també generar resistències i polarització per l’esquerra.

En aquest quadre potser fins acabaven de ser necessaris els vots o l’abstenció de Podemos, alguna cosa al que de moment s’han negat. Però caldria veure si en aquesta situació es mantenen en aquesta postura. No oblidem que, després de les eleccions a Andalusia, el mateix Pablo Iglesias va cridar a Cs a sumar-se a un acord d’investidura perquè Susana Díaz no perdés la presidència.

Sigui com sigui, no és una opció fàcil, ni pels resultats que puguin obtenir (si la suma arriba) ni per la pròpia dinàmica de competència dins de la dreta, que fa que Rivera hagi de mostrar a part del seu electorat que ni Casado ni Abascal són més “espanyolistes” que ell.

Tota la campanya electoral serà electritzada pel judici farsa contra l’independentisme català que s’està desenvolupant en el Tribunal Suprem. Un aberrant judici que posa de nou en evidència a totes les ales del Règim del 78.

Una veritable escenificació del búnquer, representat en la Judicatura, el suport entusiasta de la Corona a les tesis de l’acusació i el tripartit del 155 al costat de la seva nova criatura (Vox), encaminats amb tot desvergonyiment a propiciar un salt en la repressió del moviment català i, per tant, un salt en les retallades de drets i llibertats elementals en tot l’Estat.

Així, mentre l’ala dreta i extrema dreta del Règim del 78 cerca resoldre la “qüestió catalana” mitjançant una restauració en clau autoritària i re-centralitzadora en tota regla, el neo-reformisme manifesta la seva impotència i subordinació al PSOE -que en aquest punt és també part del búnquer-, criticant amb la boca petita el procés i la presó preventiva, però sense impugnar-lo i menys encara sense cridar a una sola mobilització.

Però també el judici contra el 1-O posa en evidència que la lluita pel dret d’autodeterminació del poble català no podrà conquistar-se de la mà dels representants polítics de la burgesia i petita burgesia catalana. Amb els seus actes en la tardor de 2017, que els seus testimoniatges vénen a confirmar un darrere l’altre, reivindiquen la seva negativa a promoure una mobilització social capaç de doblegar a un Estat enemic de drets democràtics elementals com el de l’autodeterminació. Que el poble català haurà de trobar una via independent, basada en la mobilització social, amb la classe treballadora al capdavant i en aliança amb la resta de l’Estat, és una de les grans lliçons que evidencia la farsa del judici en el Suprem.

Per part del neo-reformisme, el PSOE i les veus que aposten a la reconstrucció del centre, aquest escenari encoratja una campanya contra l’abstenció del votant d’esquerra. Descarreguen les seves culpes i responsabilitats en els centenars de milers de joves, treballadors i treballadores, pensionistes, que han perdut tota confiança en les diferents parts que conformen la nova pota esquerra del Règim. Unes responsabilitats que fan extensives al moviment democràtic català. L’auge de Vox és per a ells culpa dels independentistes i els abstencionistes d’esquerra.

A aquests potencials abstencionistes apel·len perquè acceptin que serà imprescindible votar per el “mal menor”, que representarien els partits que van realitzar la moció de censura de juny. Ens condemnen a conformar-nos amb el “mal menor” de tenir presos polítics, més de 20.000 encausats per la Llei Mordassa, més d’un 15% d’atur, un 30% de precarietat, jubilar-nos als 67 i amb pensions cada vegada menors, que el dret a decidir quedi proscrit sota amenaça d’un altre 155, més CIEs, tanques i expulsions en calenta. Perquè aquest ha estat, és i serà el programa d’un possible govern del PSOE.

La il·lusió que la política per a enfrontar a l’extrema dreta i les tendències a la bonapartització del Règim passa per l’aliança amb el PSOE no només és un engany, sinó que justament afebleix la capacitat de la classe treballadora, la joventut, el moviment de dones i la resta de sectors en lluita per a articular una alternativa que oposi un programa radicalment d’esquerra, sostingut mitjançant la lluita de classes i l’autoorganització. Aquesta és l’única via tant per a frenar l’ascens de Vox, com el curs autoritari que encapçalen avui els jutges del Suprem i la Corona i conquistar una sortida obrera i popular tant a la crisi de Règim com a les conseqüències de la crisi capitalista.

Quina esquerra és necessari construir

La crisi de Podemos a Madrid ha reobert la discussió sobre quina esquerra fa falta. En la capital sectors crítics amb Carmena aglutinats en La Bancada al costat d’Anticapitalistes i IU Madrid, estan promovent la presentació d’una candidatura pròpia. Anticapitalistes se separa així de la línia de Podemos, que continua brindant el seu suport al projecte de Carmena. No obstant això, per a la resta dels comicis, incloses les generals, no presenten cap alternativa enfront de la candidatura d’Unidos Podemos. Anticapitalistes va ser un els principals promotors de Podemos des del seu sorgiment i continua sent part d’aquesta organització fins avui, tot i que en poc temps es va convertir en un instrument de la gestió capitalista de les principals ciutats de l’Estat -des dels anomenats “ajuntaments del canvi”- i en la “pota esquerra” del Règim mitjançant els seus acords amb el PSOE. Per a impulsar una alternativa al fracàs del neo-reformisme, Anticapitalistes hauria de treure lliçons d’aquesta penosa experiència i trencar radicalment amb aquesta orientació.

A Catalunya, la CUP ha obert el debat intern sobre la possibilitat de concórrer a les generals per primera vegada des de la hipòtesi que la lluita pel dret d’autodeterminació elevada a un pla estatal pot ser una basa important contra el Règim del 78. Una proposta que, d’avançar, suposaria assumir en part una de les lliçons de tardor de 2017: no hi haurà conquesta d’aquest dret sense l’aliança i lluita comuna al costat de la classe treballadora i els sectors populars de la resta de l’Estat. Que aquesta aliança és la clau, i no la fallida amb els partits de la burgesia i petit burgesia catalana -el “processisme”-, és encara la lliçó pendent de l’esquerra independentista per a posar-se al capdavant d’una re-emergència del moviment democràtic català des d’una posició d’independència de classe.

Des de la CRT considerem que tant a Anticapitalistes com la CUP tenen l’oportunitat i responsabilitat d’impulsar una candidatura en tot l’Estat que es proposi donar una expressió política de classe i anticapitalista als qui han fet una amarga experiència amb el neo-reformisme o la direcció processista catalana. Una candidatura que marqui una clara independència d’Unidos Podemos i el seu programa de reeditar un acord amb el PSOE, com també amb la direcció del procés que vol subordinar el dret a decidir a una negociació amb l’Estat espanyol.

Res impedeix avançar en aquest sentit, només la decisió política. Està plantejat impulsar una candidatura oberta a tots els sectors obrers en conflicte, del moviment de dones, de la joventut antimonàrquica, dels qui han hagut d’enfrontar als mateixos ajuntaments del canvi, les seves polítiques i promeses incomplides, dels activistes del moviment català que han trencat amb el “processisme”. En definitiva, de totes i tots aquells que estiguin buscant una alternativa anticapitalista i de classe per a enfrontar al Règim i l’extrema dreta per a fer-li pagar la crisi als capitalistes.

Posar en peus una extrema esquerra sense complexos, que lluiti per un programa radical contra aquest Règim i els capitalistes, és la tasca del moment i per la qual apostem des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT). Una esquerra que defensi el dret d’autodeterminació, la fi de la Corona, de la impunitat, de les lleis lliberticides, la llibertat de tots els presos polítics i encausats per lluitar, la fi de tots els privilegis de la casta política, de la casta judicial patriarcal al servei de la banca i l’ofensiva repressiva... i que al seu torn combati per un programa per a donar resposta als grans problemes socials que li faci pagar tots els costos als grans capitalistes. Que es proposi conquistar el repartiment d’hores de treball sense reduir el salari, la nacionalització sota control obrer de les grans empreses i la banca, l’expropiació de tot el parc d’habitatges en mans de la bancs i especuladors, el no pagament del deute o els impostos a les grans fortunes per a garantir el finançament suficient als serveis públics i pensions dignes, entre altres mesures urgents.

Un programa d’aquest tipus no es podrà imposar mai si no és per mitjà del desenvolupament d’una gran mobilització social, amb la classe treballadora i els seus mètodes de lluita en el centre. Això implica també assumir la lluita contra la burocràcia sindical que avui divideix i paralitza el moviment obrer, com una tasca fonamental. Així com la vinculació i confluència amb la resta de sectors i moviments, com el de dones, la joventut antimonàrquica o el democràtic català, en la perspectiva de conquistar un govern de i per a la classe treballadora.






Temas relacionados

Esquerra independentista   /   Extrema esquerra   /   Ciutadans   /   Esquerra espanyola   /   Extrema dreta   /   Política Estat espanyol   /   Règim del ’78   /   Vox   /   En Català   /   CRT   /   Unidos Podemos   /   Anticapitalistas   /   CUP    /   Izquierda Unida   /   Podemos   /   PSOE   /   Partido Popular (PP)

Comentarios

DEJAR COMENTARIO