Gènere i sexualitats

DIA INTERNACIONAL DE LES DONES

El moviment de dones torna al carrer en un món convulsionat

Celeste Murillo

@rompe_teclas

Martes 12 de marzo | 08:25

El 8 de març va tornar a ser un dia de mobilitzacions en les principals ciutats del món. En 2019, com en els últims anys, el feminisme i el moviment de dones recuperen simbòlicament la tradició que unia el Dia Internacional de les Dones amb la lluita de la classe treballadora en reprendre la idea de la vaga com a forma de protesta. El rescat d’aquesta idea no esborra els debats que existeixen a l’interior dels moviments. No obstant això, deixa veure quelcom que va estar ocult o enfosquit durant les últimes dècades: l’aliança entre el patriarcat i el capitalisme. Les aturades més o menys simbòliques, les marxes i les assemblees tornen a ser en el segle XXI territori de disputes polítiques.

Després de gairebé quatre anys de mobilització en ascens, el feminisme i el moviment de dones ha confirmat ser un actor polític ineludible i, alhora, un canal d’expressió de descontentament social i de denúncia dels gestos més irritants de les democràcies capitalistes degradades: la violència masclista, els femicidis, la desigualtat i la precarietat, la negativa de drets elementals a les poblacions femenines i la discriminació. Al costat de les protestes contra el racisme i la xenofòbia, els reclams de les dones també serveixen d’amplificador de la resistència contra els plans d’austeritat a Europa i les receptes neoliberals a Amèrica llatina.

Territori en disputa

La “era” inaugurada pel crit argentí Ni Una Menos en 2015 va posar la mobilització contra l’opressió novament en el centre de les societats copejades per la crisi social i econòmica de 2008. Després d’anys d’ampliació (gradual i a una velocitat agònicament lenta) de drets, amb grans compromisos contrets pel feminisme liberal, les noves generacions van començar a veure un enorme contrast entre la “igualtat” formal i la desigualtat real. Als països imperialistes, aquestes dones joves que en les dècades neoliberals no es mobilitzaven, que “no necessitaven al feminisme” perquè ja existia la igualtat de drets, descobrien que les promeses formals es desfeien en la vida precària de les majories. I en aquells països on les dones continuen sent ciutadanes de segona per llei, el seu esgotament va retornar al feminisme a aquest lloc que havia abandonat fa anys: els carrers.

En diversos països, la dreta i els sectors conservadors van posar en el centre l’atac contra els drets de les dones i persones LGBT. Des del president Jair Bolsonaro al Brasil (hereu d’un cop institucional) fins a la formació d’ultradreta VOX a Andalusia, passant pel discurs obertament misogin del president estatunidenc Donald Trump, van fer seves banderes reaccionàries com lluitar contra la “ideologia de gènere” o retrocedir en drets conquistats amb dècades de mobilització. Alhora, els plans d’ajustaments i austeritat de diversos governs retallen o eliminen programes de salut reproductiva o de lluita contra la violència masclista, entre altres. Aquestes retallades repercuteixen directament en la vida de la majoria de les dones, per als qui es multipliquen les tasques de cures i la precarietat.

Durant gairebé 4 anys, el feminisme i el moviment de dones van protagonitzar mobilitzacions massives en escenaris tan diferents com els Estats Units sota el govern de Trump, la polarització política europea o l’avanç de la dreta a Amèrica llatina. Aquests escenaris van marcar necessàriament l’agenda de les mobilitzacions, li van donar forma a nous debats o van reobrir velles discussions a la llum d’una “nova onada” (que potser és massa prematur delinear). Ja no es tracta solament d’esclats, de crits potents (encara que elementals, com el “No nos matéis” i desbordament d’energia. En un moviment plagat de discussions polítiques, a més de l’esquerra i organitzacions socials, ara intervenen els partits polítics en el govern i els que aspiren a ser-ho. Enmig de les demandes i reclams, es filtren debats estratègics que travessen als moviments.

Enfrontar a la dreta, defensar els nostres drets

En diversos països, com a part dels preparatius del 8 de març, van estar en debat diferents estratègies que travessen al feminisme i el moviment de dones. La independència política, la negativa a transformar-se en peça de canvi dels governs, les pressions per a “baixar la veu” dels nostres reclams en temps electorals, estan en discussió mentre les dones estan en la primera fila dels xocs amb les dretes reaccionàries, els plans neoliberals i la ingerència dels governs imperialistes, com l’ofensiva dels Estats Units a Veneçuela. A Xile, la masivitat de la marxa a Santiago i la seva presència en 70 ciutats confirma el protagonisme del moviment de dones contra un dels models de la dreta regional. El rebuig contra els plans neoliberals del president Piñera i les seves mesures repressives, especialment contra la joventut, protagonista dels moviments socials que van fer tremolar l’escenari xilè els últims anys.

Al Brasil i a l’Argentina, les estratègies de canalitzar els moviments en el recanvi electoral es van barrejar en la preparació del 8 de març. El fenomen Ele Nao ja havia anticipat el lloc destacat del moviment de dones en l’oposició a Jair Bolsonaro. Malgrat no ser mobilitzacions massives, el rebuig a la misogínia del president, però també a les seves polítiques neoliberals com la reforma previsional, van estar al centre de la convocatòria a les ciutats brasileres, així com la figura de Marielle Franco (regidora d’esquerra assassinada a Rio de Janeiro) com a símbol de resistència. La voluntat del PT de canalitzar el descontentament amb el govern de Bolsonaro en les llunyanes eleccions de 2022 es va fer sentir en la negativa de la CUT (central sindical sota el seu control) a convocar a la vaga el 8 de març. A l’Argentina, les contradiccions dels corrents kirchneristes en el moviment de dones s’aguditzen davant mobilitzacions massives en les principals ciutats del país. La presència de centenars de milers de persones, amb presència majoritària de dones joves i els mocadors verds de l’avortament legal qüestionen l’intent de reduir la mobilització a un pronunciament contra l’actual govern de Mauricio Macri, i en els fets qüestionant la crida de Cristina Kirchner a la “concòrdia” amb els celestes (que, en paraules de l’antropòloga Rita Segato, no és sol un error lògic sinó polític), les Esglésies i acceptar la unitat amb personatges nefastos com el governador tucumano Manzur. Alhora, la jornada va començar amb la decisió de les treballadores i comissions de dones que com a Siam, l’hospital Posades i Coca-Cola protestaven contra els acomiadaments i es va emportar per davant l’amenaça de repressió del govern porteny de Cambiemos. Aquesta “demostració d’intencions” i el document que els corrents kirchneristes i representants sindicals van intentar callar amb mesquinesa organitzativa, perquè exigia l’aturada efectiva la CGT i les CTA, van mostrar les dificultats de reduir un moviment viu a mera base electoral. Amb un clar to opositor, la marxa del 8 de març a l’Argentina va confirmar que la derrota legislativa d’agost de 2018 i la proximitat de les eleccions no aconsegueixen desactivar un moviment tan vital com heterogeni.

Però si hi ha un país on el moviment de dones va ser i és pressionat per a la seva integració total al règim bipartidista és els Estats Units. Després de l’explosió de 2017, quan, literalment, milions de persones van marxar liderades per les dones, la política del Partit Demòcrata va fer mossa en les protestes de carrer. Les eleccions de mig terme de 2018 van ser un revés per al govern de Donald Trump, però van treure dels carrers momentàniament a un moviment que havia amplificat el descontentament amb la seva presidència. Encara que ningú pot assegurar un aterratge sense turbulències en les eleccions de 2020, l’elecció de dones joves, llatines, afroamericanes, musulmanes com a part de l’anomenada “insurrecció” demòcrata (i d’alguna forma, expressió distorsionada dels sectors que rebutgen al govern republicà de Trump) va ser l’expressió més acabada de l’estratègia “Power to the Polls” (fer sentir el poder a les urnes), que va proposar portar la Women’s March a la política electoral. Però els Estats Units també és el país on la joventut veu amb simpatia les idees del socialisme, un territori fèrtil per a una perspectiva socialista també en el moviment de dones, que sigui capaç de resistir l’empenta a aquest “cementiri dels moviments socials” que és el Partit Demòcrata.

Vell continent, noves forces

França i les seves armilles grogues són un dels símbols de la resistència contra els governs, com el d’Emmanuel Macron, que apliquen plans d’austeritat perquè la majoria de la població pagui els costos d’una maquinària que només garanteix els guanys capitalistes. Els actes de cada dissabte, amb protestes i resposta violenta de la policia, són una inspiració per als qui no es resignen. La seva expressió en el feminisme va estar travessada per molts debats, però finalment a la marxa del dissabte 9 es van veure diverses columnes d’armilles grogues i de diversos altres colors. Un bloc encapçalat per la bandera “Dones precàries, dones en guerra” va aglutinar a Giletes Jaunes (armilles grogues), treballadores de l’empresa Onet (neteja d’estacions de tren), ferroviàries i altres treballadores, assajant l’aliança que impulsen les feministes socialistes a tot el món, i que a París i altres ciutats franceses van tenir el seu debut en 2019 amb el seu reclam de Pan y Rosas.

La ciutat de Berlín a Alemanya va veure una de les marxes més massives pel Dia Internacional de les Dones des dels anys 90. El país d’Angela Merkel, amb el segell d’igualtat de drets devaluat, va tornar a veure Alexanderplatz inundada de banderes violetes i vermelles, ja no només com un recordatori d’un llegat poderós, sinó com la incipient unitat de reclams de treballadores i de la joventut, contra la precarietat però també per la fi dels articles 218 i 219 del Codi Penal que criminalitzen l’avortament (malgrat la seva legalitat formal) i rebutjant les polítiques racistes i xenòfobes (no només de l’Alternativa per a Alemanya d’ultradreta sinó també de l’actual govern).

Sense dubtes, l’Estat Espanyol va ser l’escenari de les mobilitzacions més impactants, amb talls de carreteres des de les primeres hores del 8M, piquets i aturades (des de parcials fins a de 24 hores) en diverses ciutats. Els últims anys, el moviment de dones en aquest país no deixa de créixer, no només per la seva masivitat sinó pel seu impacte polític i social. En un dels epicentres de la crisi de 2008, després d’explosions contra la casta política com el moviment del 15M i un règim afeblit, que assaja sortides que van d’un extrem a l’altre de l’arc polític, el moviment de dones està present en gairebé totes les discussions, des de la Justícia fins a l’economia. Aquest any, amb l’amenaça de l’avanç de la ultradreta, com VOX a Andalusia, el 8M va ser també terreny de disputa electoral. El govern PSOE amb segell de “feminista” va participar amb les seves ministres a les mobilitzacions, com a mostra del seu intent de presentar-se com el “mal menor” davant l’avanç de les dretes, amb la col·laboració de formacions com Podemos. No obstant això, és impossible passar per alt que les “propostes del ‘mal menor’ defensen que el ‘neoliberalisme progressista’ del PSOE és l’única alternativa enfront del fantasma de l’extrema dreta. Però amaguen el fet elemental que és el propi PSOE el que defensa polítiques reaccionàries que només obren el camí a la radicalització de la dreta”. No obstant, les marxes massives, l’alt acatament de la vaga i la participació de la joventut, no asseguren que sigui tasca fàcil desactivar un moviment que va desafiar a la Justícia patriarcal, rebutja les polítiques xenòfobes (que fins i tot sosté el govern del PSOE) i sent pròpies les demandes de les migrants i les treballadores precàries. El desafiament d’impedir que aquesta energia es transformi en base electoral de variants malmenoristes està a l’ordre del dia.

Quan passi el tremolor

El moviment de dones reforça avui el seu caràcter polític i és un terreny en disputa. Les protestes enceses per la lluita contra la violència masclista i contra l’assetjament, per la igualtat de drets (on són negats i en defensa d’aquells que estan sota atac) van tornar a inundar els carrers de moltes ciutats del món, des de Buenos Aires fins a Alger, i es barregen amb eleccions i protestes contra els governs. Així, el feminisme i el moviment de dones actuen, de diverses formes, com un altaveu del descontentament que existeix amb una societat en crisi econòmica i social fa anys. La contracara es veu quan els partits de la ultradreta fan bandera de la misogínia, l’homofòbia i la transfòbia. L’intent dels governs de retallar programes socials relacionats amb drets conquistats amb la mobilització deixa en evidència la voluntat dels governs, des de la dreta fins als suposats progressismes o variants “menys dolentes”, de sacrificar tot el que sigui necessari per a mantenir els privilegis d’una classe minoritària que viu del treball de la majoria, i es beneficia sense remordiments de l’opressió de milions de persones.

Quan les democràcies capitalistes ostenten el nom “democràcia” i alhora sostenen l’opressió (que s’expressa en desigualtat, discriminació o violència en diferents graus), s’estenen les sospites cap al discurs feminista liberal, que durant anys va acompanyar i va ser funcional al neoliberalisme. La igualtat de gènere, promesa a (i acceptada per) una minoria a canvi de mantenir la desigualtat per a la majoria de les dones, va perdre la seva hegemonia encara que no va ser bandejat completament. Al calor d’aquesta lluita, cada vegada més sectors identifiquen l’aliança patriarcat-capitalisme com l’arrel de la discriminació, la desigualtat i la violència. Els desafiaments actuals que enfronta el moviment de dones exigeixen debats, alguns en curs i uns altres que vindran, per a mantenir la seva independència política dels partits capitalistes i unir la seva lluita amb la de tots els oprimits i a la de classe treballadora, que malgrat haver estat “sepultada” tantes vegades i fragmentada per la precarietat i múltiples divisions, continua sent aquest enterramorts al qual tant li temen els capitalistes. L’agrupació Pan y Rosas participa a l’Argentina, l’Estat espanyol, el Brasil, Xile, Mèxic i diversos països d’Amèrica llatina, i recentment també a Alemanya i França, d’aquests debats, accions i desafiaments amb un programa i una perspectiva feminista socialista, que lluita per tots i cadascun dels drets negats a la majoria de les dones, baralla per construir una societat sense explotació ni cap opressió.

Et pot interessar: Manifiesto Internacional de la agrupación de Mujeres Pan y Rosas






Temas relacionados

Moviment de dones   /   Feminisme i lluita del moviment de dones   /   Feminisme   /   Gènere i sexualitats   /   En Català   /   #8M   /   Pan y Rosas   /   Internacional

Comentarios

DEJAR COMENTARIO